Tema 9.El procs de normativitzaci de principis de segle. Les normes de Castell de 1932

  • Published on
    20-Oct-2015

  • View
    28

  • Download
    4

Transcript

  • DE LA NORMATIVITZACI A LESTANDARDITZACI

    ELS CONCEPTES

    La normativitzaci duna llengua suposa la selecci duna varietat lingstica, a la

    qual hom vol ampliar els mbits ds, i la codificaci daquesta, s a dir, la seua fixaci

    grfica, gramatical i lxica per tal de garantir una comunicaci rpida, segura i efica

    entre tots els seus parlants.

    La codificaci duna llengua pot fer-se a partir de models molt diferents. Els ms

    freqents sn:

    1. lunitarista, que es basa en un sol dialecte geogrfic, com ha seguit, per exemple,

    el francs o el castell.

    2. el composicional, que integra aportacions ms o menys equilibrades de les

    diferents varietats geogrfiques, com s el cas del noruec o el basc (euskara

    batua).

    3. lautnom, que consisteix en la coexistncia simultnia, com a adaptacions a

    realitats diatpiques diferenciades, de grups de normes distints, amb graus

    mnims de diferenciaci, els quals es consideren simples manifestacions

    alternatives duna nica varietat estndard. Es, per exemple, el cas de langls

    americ i el britnic o el del portugus brasiler i leuropeu.

    Els dos primeres models es poden considerar monocintics, s a dir, amb un nic

    centre de codificaci; el darrer s, en canvi, policntric. Cal advertir, tanmateix, que no

    sempre es donen els models purs.

    Lestandarditzaci duna llengua suposa tres processos:

    1. el de vehiculaci o difusi de la norma codificada a travs de tots els mitjans:

    escola, literatura, premsa, rdio, televisi, etc.

    2. el delaboraci, que consisteix a dotar-la dels recursos lxics i sintctics

    necessaris per a satisfer les exigncies duna llengua en plenitud de funcions

    socials, i

    3. el de cultivaci, que en procura lenriquiment a travs de la creativitat ms o

    menys espontnia.

  • LOBRA NORMATIVITZADORA DE LINSTITUT DESTUDIS CATALANS

    Les diverses propostes formulades al segle XIX per redotar la llengua catalana duna

    normativitzaci ortogrfica i gramatical acceptable conjunt de la comunitat lingstica

    quallaren al primer ter del segle XX grcies a la tasca realitzada per lInstitut dEstudis

    Catalans. El suport de les institucions del Principat, ladhesi de la immensa majoria

    dels escriptors i de les editorials i el tacte amb qu fou duta a terme per Pompeu Fabra,

    el seu principal ideleg, en garantien una rpida i massiva acceptaci. Les resistncies

    inicials es reduren a sectors molt minoritaris la premsa satrica, els poetes

    jocfloralescos i alguns escriptors i fillegs, per al Pas Valenci, les illes i Catalunya

    Nord no se naconsegu una acceptaci generalitzada fins els anys trenta, i aix grcies

    a lactitud adoptada per les associacions culturals, les revistes, els grups dintellectuals

    i les editorials ms dinmiques.

    La convocatria del I Congrs Internacional de la Llengua Catalana (1906) responia

    precisament a una doble finalitat: en primer lloc, la de proclamar davant el mn la

    condici de llengua del catal, encara no acceptada per tothom, i, en segon lloc, la de

    dotar-lo duna normativa vlida per a tots els seus parlants, basada en lestudi de la

    tradici literria i les varietats dialectals. Fruit daquesta darrera necessitat, i alhora

    expressi de la voluntat poltica de Prat de la Riba, fou la creaci de lInstitut dEstudis

    Catalans (1907), i, dins dell, de la Secci Filolgica (1911), presidida inicialment per

    Antoni Maria Alcover i a la qual sincorpor, aquell mateix any, Pompeu Fabra, cridat

    per Prat de la Riba.

    Pompeu Fabra (1868-1948), que ja havia demostrat al Congrs de 1906 la seua

    extraordinria capacitat per a abordar amb rigor cientfic els principals problemes

    gramaticals del catal i per a proposar-ne solucions viables de cara a la codificaci,

    aprofit la plataforma de lInstitut per a intensificar les investigacions i assajar les seues

    propostes. Si la publicaci de la Gramtica de la lengua catalana (1912) confirm la

    maduresa de la seua formaci cientfica i el seu excellent coneixement del dialecte

    central i dels escriptors medievals, les Converses filolgiques, aparegudes a la premsa

    diria (1918-1928), palesaren la seua admirable capacitat de dileg en la discussi dels

    problemes gramaticals de la llengua i la visi de futur que en tema.

  • Encara que promulgades per lInstitut, les Normes ortogrfiques de 1913 foren en

    gran part obra de Fabra. No sn encara una exposici sistemtica i completa de

    lortografia, sin de vint-i-quatre de les qestions discutides. La normativa sistemtica

    aparegu en lExposici de lortografia catalana que acompanya el Diccionari

    ortogrfic (1917), redactat sota la seua direcci.

    La segona etapa del procs de codificaci, quasi simultnia a la primera, es pot

    donar prcticament per acabada, en les seues lnies bsiques, amb ledici de la

    Gramtica catalana (1918), feta per Fabra per encrrec de lInstitut i que constitueix la

    sntesi i culminaci duna llarga trajectria destudis lingstics i gramaticals. Amb tot,

    Fabra no abandon mai les preocupacions gramaticals: en morir, deix indita una nova

    Gramtica catalana, ms mpliament desenrotllada, molt exemplificada i amb abundosa

    fraseologia, que ser publicada el 1956 a cura de Joan Coromines.

    Finalment, la publicaci del Diccionari general de la llengua catalana (1932), tamb

    fet per Fabra per encrrec de lInstitut, enceta, ms que no culmina, la tercera etapa del

    procs. A pesar del carcter provisional que li atorg lautor, que el conceb com un

    canems del futur Diccionari de lInstitut, es tractava ja duna obra modlica, perqu shi

    recollien els mots ds general, literari, cientfic i tcnic indispensables per a la vida

    moderna i shi excloen la immensa majoria dels castellanismes que circulaven tant en

    la llengua parlada com en lescrita. El 1954 sen publicava una segona edici, amb un

    magnfic prefaci de Carles Riba, ara neta de les nombroses errades de la primera i amb

    les modificacions introdudes per la Secci Filolgica.

    Lobra de codificaci del catal modern s, per tant, en gran part el fruit del treball de

    tota una vida dun home excepcional, que tingu la sort de comptar amb collaboradors i

    deixebles competents, com Joan Coromines o Ramon Aramon, al si de lInstitut. Una

    obra ben feta, admirable, decisiva, no exempta tanmateix de limitacions ben

    explicables.

    CARACTERSTIQUES DE LA CODIFICACI FABRISTA

    El mateix Fabra expos els criteris de la seua reforma ortogrfica al Prleg del

    Diccionari ortogrfic. Sn els segents:

  • 1. letimologia. Aquest criteri explica, per exemple, les grafies de quatre, redemptor

    o adhesi;

    2. la tradici literria, especialment la medieval. Aix li permet de propugnar, per

    exemple, la distinci grfica entre les a i e tones en mots com paret i Peret;

    3. la pronunciaci real del domini lingstic. Aix, la grafia de buidar (llat vocitare,

    francs vider, itali vuotare) ser mantinguda perqu els dialectes que

    distingeixen b/v conserven la pronunciaci bilabial de lantiga llengua comuna;

    4. lharmonia amb les a/tres llenges de cultura. Que convenia no separar-se de les

    solucions de les altres llenges de cultura, he demostr Fabra amb exemples tan

    contundents com aquests:

    Catal Catal

    Llat Castell Itali Francs Angls antic modern

    ACIDUS cido acido acide acid acit cid

    OBLONGUS oblongo oblongo oblong oblong obionch oblong

    HEROICUS heroico eroico hroique heroic heroych heroic

    5. la claredat i la precisi necessries per a evitar confusions i ambivalncies. Aix

    explica, per exemple, ladopci dels guionets en la representaci de les

    combinacions de pronoms febles amb el verb o el recurs a la diresi en paraules

    com detat o benet.

    Des del punt de vista gramatical, Fabra procur en cada gramtica que publicava

    tractar amb extensi i profunditat uns quants temes noms, dacord amb els segents

    criteris:

    1. Que el tema fos bsic i previ des dun punt de vista cientfic per a estudiar-ne

    daltres. Es el cas de la pronunciaci, fora complicada en alguns aspectes, del

    catal oriental, a la qual va consagrar molta atenci en la Gramtica de la lengua

    catalana (1912).

    2. Que es tracts de punts e aspectes essencialment conflictius,..com ho sn, per

    exemple, la morfologia verbal, les combinacions de pronoms febles i les

    construccions de relatiu. Aix, conscient de la dificultat darribar a una soluci

  • unitria en la morfologia verbal, Fabra opt per registrar en la Gramtica oficial

    de 1918 les formes dialectals admissibles en la llengua literria (porto, porte,

    port).

    3. Que es tracts daspectes essencials, com ara la sistematitzaci de la

    composici i la derivaci del lxic, de les quals socupa mpliament en la

    Gramtica pstuma de 1956.

    Des del punt de vista lxic, el seu criteri, que es pot deduir del Prleg al Diccionari

    de 1932 i de lanlisi del contingut daquest, s flexible pel que fa a lacceptaci de mots

    daltres dialectes de gran tradici histrica o de molta vitalitat (cercar, arena, somera,

    llevar, capell, allot, xic, etc.) i darcaismes de possible utilitat (musar, passar el temps;

    envesprir, fer-se de nit; etc.). Quant a les variants sol donar preferncia a les orientals

    (arrencar, oreneta, meravella, etc.). La mateixa actitud flexible es pot observar en

    ladmissi de neologismes, tan necessaris per a una llengua de cultura. Aix, hi trobem

    registrats ja mots com gratacel, mting, parabrisa, vitamina, etc.

    Comptat i debatut, es tractava de fer del catal una llengua

    a) clara,

    b) indefinidament apta, com deia Carles Riba al mencionat prefaci,

    c) continuadora de la llengua parlada,

    d) harmnica amb les altres llenges de cultura,

    e) supradialectal, i

    f) esttica.

    La reforma de Fabra ha seguit fonamentalment el model unitarista de codificaci,

    basat en el parlar de Barcelona. Ara b, el seu monocentrisme bsic ha estat corregit

    amb trets duna codificaci policntrica autnoma, ja prevists per Fabra, ats que al

    Pas Valenci i les Illes ha calgut fer adaptacions a les seues varietats regionals.

    Aquestes adaptacions. inicialment darrel scio-poltica, sexpliquen per diverses

    causes:

    a) absncia de representaci suficient i participaci equilibrada de tot el domini en el

    centre codificador inicial,

  • b) el fet de no tenir en compte suficientment les necessitats i les problemtiques

    particulars de tots els territoris, i

    c) els perjudicis socials de cada regi respecte a la unitat de la llengua i la

    procedncia de la normativa.

    LA DIFUSI DEL FABRISME AL PAS VALENCIA, LES ILLES I CATALUNYA NORD

    En efecte, a pesar de la presncia dAntoni Maria Alcover (1862-1932) a lInstitut

    dEstudis Catalans, la seua visi de la llengua, indubtablement patritica, per ms

    atenta a la necessitat de salvar, estudiar i difondre la riquesa dialectal que no a dotar-la

    urgentment duna normativa moderna, la reforma adquir un to predominantment

    barcelon. Hi va contribuir sens dubte la separaci dAlcover de lInstitut, motivada per

    les unes desavinences amb Fabra, que altres collegues de la instituci procuraven

    potenciar. Fabra qued aix desassistit de la valuosa informaci que sobre tots els

    parlars catalans possea linfatigable canonge mallorqu.

    Al Pas Valenci, el pare Llus Fullana (1871-1948), conscient de la unitat de la

    llengua, per tamb de loposici dels sectors ms influents de la societat valenciana a

    acceptar-ne el nom unitari i la normativa de lInstitut, intent una difcil i insatisfactria

    sntesi entre aquesta i la ms tradicional i castellanitzada, que tingu molt pocs

    seguidors. Amb tot, el 1932 fou el primer signatari de les Normes de Castell. Vint-i-sis

    anys abans havia presentat una comunicaci al i Congrs Internacional de la Llengua

    Catalana, que public, lany 1907, sota el ttol de Caracterstiques catalanes usades en

    lo Regne de Valncia, on afirmava: Escriure totes les caracterstiques catalanes

    usades dins lo Regne de Valncia, equivaldria a escriure una gramtica catalana i posar

    a la portada: Gramtica de la llengua valenciana.

    Una actitud similar a la de Fullana es pot detectar a la Catalunya Nord, en Carles

    Grand propos unes solucions intermdies entre el fabrisme i la tradici ortogrfica

    local. Tanmateix, el mateix Grand public el 1932 Plou i fa sol en ortografia fabrista,

    per b que aquesta no fou plenament acceptada fins que la impos el moviment Nostra

    Terra i la revista del mateix nom (1936- 1939).

    El mateix Fabra reconegu en ms duna ocasi que la seua obra anava destinada,

    no nicament, per s sobretot al pblic del Principat. El desig de respondre a les

  • necessitats urgents daquest pblic i potser el devitar tota sensaci dingerncia entre

    els valencians i balerics, el dugu a fer la segent recomanaci als escriptors

    daquestes terres:

    Nosaltres, catalans, no desitjarem altra cosa sin que emprengussiu una

    obra de forta depuraci del vostre idioma, encara que no us preocupssiu gens

    dacostar-lo al nostre catal; que tractssiu de descastellanitzar el valenci i de

    redrear-lo i denriquir-lo procurant acostar-lo al valenci dels vostres grans

    escriptors medievals...; i aix faria que, sense sortir-nos els uns i els altres del

    nostre catal, ens trobarem escrivint modalitats no pas molt diferents duna sola

    llengua literria.

    Certament, es tractava duna declaraci poltica, com poltics foren els criteris

    definits i sancionats per les Normes de Castell (1932) les quals, sense especificar que

    es tractava de les mateixes normes que les de lInstitut tret dalgun detall

    insignificant i sense mencionar el nom unitari de la llengua que aspiraven a codificar,

    consagraren el triomf del fabrisme al Pas Valenci. Una iniciativa similar es produ a les

    Illes, en el mateix Alcover no sopos que el seu deixeble Francesc de Borja Moll

    adopts el fabrisme en les seues publicacions.

    La difusi del fabrisme al Pas Valenci i les Illes i la seua adaptaci a les

    respectives peculiaritats regionals han estat protagonitzades per dos eminents fillegs,

    Manuel Sanchis Guamer i el citat Francesc de B. Moll. La posici codificadora del

    primer se centra en la seua Gramtica Valenciana (1950), encapalada precisament per

    la cita de Fabra reproduda ms amunt; la del segon, en la Gramtica catalana referida

    especialment a les Illes Balears (1968), amb la qual culminava la tasca gramatical

    encetada amb la seua Ortografia mallorquina segons les Normes de lInstitut (1931). En

    sntesi, no han fet sin recomanar tots aquells trets morfolgics i lxics vius en llurs

    respectius parlars i propis de la llengua clssica comuna, de fet tamb sancionats per la

    Gramtica oficial de 1918. Generalment afecten la morfologia verbal: jo cante, que jo

    cante, que jo cantara o cants, jo patisc o patesc, que jo patisca o patesca (val.), jo

    cant, que jo canti, que jo cants, jo patesc, que jo patesqui (mall.). Molta menor

    importncia tenen els altres elements morfolgics. En tot cas, destaquem-ne les

    combinacions de pronoms febles: jo li la porte (val.), ell la nos porta (mall.). Aix, si per

  • una banda han fet el major esfor gramatical i lexicogrfic ho veurem amb ms detall

    en comentar la seua estreta collaboraci en el Diccionari catal-valenci-balear per a

    integrar llurs respectius parlars en la llengua literria comuna, per laltra, la seua

    presncia a lInstitut dEstudis Catalans ha facilitat que sincorporassen al Diccionari

    Fabra moltes veus i variants formals desconegudes actualment al dialecte central

    (bstia, colp, prest, catifa, alfarrassar, coa, etc.) i ha impulsat la correcci de grafies

    viciades, algunes advertides posteriorment pel mateix Fabra, com ho eren daler per

    deler endanyar per endenyar.

    Entre els gramtics valencians que ms han lluitat per la unitat ortogrfica i alhora

    pel respecte a les peculiaritats gramaticals i lxiques prpies de valor supradialectal, cal

    destacar:

    a) Carles Salvador (1893-1955), autor dun Vocabulari Ortogrfic Valenci (1934) i

    duna Gramtica Valenciana (1952), que ha estat un efica instrument densenyana de

    la llengua a Lo Rat Penat fins que aquesta entitat adopt una actitud secessionista

    (1977).

    b) Josep Giner, autor de La conjugaci dels verbs en valenci (1933), excellent

    exposici de la morfologia verbal valenciana, coautor del Diccionari de la Rima (1956) i

    collaborador de Joan Coromines en el Diccionari etimolgic i complementari de la

    llengua catalana.

    c) Enric Valor, autor de Millorem el llenguatge (1971) i del Curso medio de

    gramtica catalana referida especialmente al Pas Valenci (1973), de valor didctic

    excellent i molt ampliades en successives edicions, aix com tamb de La flexi verbal

    (1983).

    d) Francesc Ferrer Pastor, coautor amb Giner del mencionat Diccionari de la Rima, el

    qual, amb considerables esmenes i addicions i ja amb una ordenaci alfabtica, ha

    aparegut sota el ttol de Diccionari General (1985), culminant aix una infatigable tasca

    de divulgaci lexicogrfica.

    Com veurem al tema prxim, les resistncies al fabrisme sorgides tant al Pas

    Valenci com a les illes desprs de la mort de Franco (1975), obeeixen a interessos

    poltics i personals molt concrets i manquen de la ms mnima base cientfica. Aix no

  • implica, tanmateix la negaci de lexistncia de problemes en el procs

    destandarditzaci, que afecten duna manera especial, i vital, el Pas Valenci.

    CAP A LESTANDARDITZACI

    Totes les llenges normalitzades sexpressen sota dues modalitats, la parlada i

    lescrita, que lestandarditzaci aproxima recprocament. En el cas de la llengua

    catalana, labsncia daquest procs destandarditzaci al llarg dels quatre decennis de

    rgim franquista ha allunyat les dues modalitats, fins al punt que hom ha arribat a

    identificar la llengua escrita amb la llengua literria. Daltra banda, el predomini

    aclaparador dels escriptors procedents del dialecte nord-oriental no ha contribut a

    corregir fins als darrers anys el to marcadament barcelon de la nostra llengua literria.

    Aix explica la carta de naturalesa supradialectal que ha pres un bon grapat de mots

    ms o menys especfics, actualment, daquesta zona, i ms en concret, de les

    comarques gironines, com ullal, aixoplugar, estri, assabentar, penya-segat, cofoi,

    eixelebrat, eixerit, estripar, rauxa, userda, xai i tants daltres, en bona part desconeguts

    a la llengua dels clssics i a la resta dels parlars (aix, respectivament, valenci clau,

    soplujar, artifell, fer saber, cingle, desvanit, destarifat, espavilat, desbudellar, ramalada,

    alfs, corder). De fet, a Catalunya sol considerar-se el parlar de Girona com el ms

    genunament catal. A vegades, per, els prejudicis antipagesos dels noucentistes

    contriburen a desterrar de la llengua literria vells vocables patrimonials i a substituir-

    los per altres de menys genuns: s el cas de got, fesol, amollar, forqueta, bes o

    besada, desps-ahir, meua, etctera, reemplaats, respectivament, per vas, mongeta,

    deixar anar, abans dahir, meva i un nombrs etctera.

    Molts daquests mots han experimentat darrerament una rpida expansi a partir de

    Barcelona, centre macroceflic difusor de neologismes i, doncs, creador danivellament

    lingstic. Els nuclis urbans del Principat i, en menor grau, de les Balears sn els ms

    receptius a aquestes innovacions, que sovint ultrapassen el camp estrictament lxico-

    semntic per a incidir plenament en la fonologia i en la morfologia: tendncia a la

    neutralitzaci de les vocals tones a les Valls dAndorra i de loposici b/v al Camp de

    Tarragona, evoluci cap a la E oberta de la mixta tnica dels parlars balerics,

    progressiva substituci de les formes baleriques del subjuntiu en -a i en -e per les

  • formes en -i (meresqui, compri), regressi del perfet simple a la zona central del Pas

    Valenci, etctera. El contrast entre el parlar urb i el rural s particularment notori a la

    Catalunya occidental, especialment pel que fa a la morfologia i al lxic. Per contra, la no

    catalanitat administrativa de la franja de Ponent, del Rossell i del Pas Valenci i, en

    aquest darrer cas, la seua acusada personalitat cultural, expliquen a bastament la major

    impermeabilitat dels seus parlants a les innovacions barcelonines, que, amb tot, es

    deixen sentir, si ms no en el lxic, en la llengua dels seus escriptors. Ara b, a mesura

    que els catalano-occidentals, valencians i balerics sincorporen a la vida literria, es

    pot constatar cada vegada ms la presncia, al costat de les solucions ja consagrades,

    de les seues opcions alternatives, com ara sn esponers, pigota, granera, tim, eixir,

    atzucac coentor, red, arrancar, enjorn. caragol. vesprada tort poregs joguet, foll i

    tants daltres generalment de tradici clssica, b que en part no admeses encara al

    Diccionari general, que esdevenen aix patrimoni com de la llengua literria. Un

    excellent exemple daquesta actitud integradora ens el forneix lescriptor valenci Enric

    Valor, que en combinar sviament aqueix doble component lxic, sense caure mal en el

    dialectalisme, restableix el criteri literari servat pels nostres grans escriptors del Segle

    dOr. No cal dir que amb aquesta actitud es presta un innegable servei a la superaci de

    la diglssia interna del catal perifric en part el ms vulnerable al procs de

    substituci lingstica en aproximar el seu llenguatge oral a lescrit.

    Ara b, laccs del catal als mitjans de comunicaci i la seua presncia en tots els

    nivells de lensenyament i en les institucions autonmiques den de laprovaci dels

    estatuts dautonomia de Catalunya (1979), Pas Valenci (1982) i les Illes Balears

    (1983), han posat de manifest els problemes de lestandarditzaci, ja advertits, per cert,

    a la cloenda del Congrs de Cultura Catalana (1977) i abordats monogrficament al II

    Congrs Internacional de la Llengua Catalana (1986). Es tracta dun procs que acaba

    dencetar-se a un nivell socialment significatiu, per amb considerables

    descompensacions territorials:

    1. Respecte a la vehiculaci cal assenyalar que els graus de difusi, acceptaci i

    coneixement de la varietat codificada sn molt diferents als diversos territoris i als

    diversos mbits. La manca de collaboraci i coordinaci entre les respectives

  • administracions autonmiques sobserva de manera molt especial en lmbit

    educatiu i als mitjans de comunicaci.

    2. Respecte a lelaboraci es constata tamb una gran diferncia en lestudi i les

    propostes que sen fan a cada territori. Aix, en la confecci de vocabularis

    especialitzats se sol prescindir duna mplia srie de recursos lxics, sintctics

    fraseolgics, etc., dels dialectes altres que el propi del redactor.

    3. Respecte a la cultivaci ja nhem dit alguna cosa en parlar dels problemes de la

    llengua literria i del procs danivellament lingstic que sopera a partir dels

    centres urbans de major influncia, especialment Barcelona.

    Els principals entrebancs al procs destandarditzaci sn, per tant, de carcter

    extralingstic. En tot cas, sembla del tot convenient que aquest procs siga unitari i

    solidari de manera que puga suscitar el mxim dadhesi i identificaci populars,

    contribuesca a leliminaci de barbarismes i vulgarismes innecessaris (barco, conixel,

    etc.) i alhora evite la constituci de varietats regionals substitutries duna autntica

    llengua normalitzada.