Catalunya La Història La Història La Prehistòria.

  • Published on
    18-Nov-2014

  • View
    112

  • Download
    5

Transcript

Catalunya La histria La histria La prehistria. La prehistria de Catalunya, al costat de fenmens comuns a la resta dels Pasos Catalans en presenta uns altres d'especfics, conseqncia de l'enlla ms directe amb Europa. Hom no coneix prcticament res del poblament del paleoltic inferior. Del paleoltic mitj hi ha la troballa antropolgica de l'home de Neandertal, la mandbula de Banyoles, i diverses coves amb jaciment mosteri: a Capellades, l'abric de Roman i l'estaci Agut; a Moi, la cova de les Teixoneres; a Reus, el jaciment de la bbila Sugranyes. El paleoltic superior s representat per indstries molt semblants a les de les terres de la banda septentrional dels Pirineus: aurinyaci, solutri i magdaleni, conegudes sobretot a travs del grup de coves de Seriny, del Cau i la de les Goges de Sant Juli de Ramis. L'epipaleoltic o mesoltic s significatiu sobretot a la cova del Filador de Margalef. Respecte a l'art paleoltic, hom ha pogut identificar pintures de l'art rupestre dit dels pintors de les serres, l'exemple ms important del qual, a Catalunya, s la balma del Cogul (Garrigues). Hom el pot datar de finals del paleoltic o b ja en ple epipaleoltic. Com arreu, el neoltic, amb l'entrada a l'economia agrcola i pastoral, represent una transformaci important. El ms antic, amb manifestacions similars arreu del litoral mediterrani occidental, s el que t com a manifestaci ms tpica la cermica impresa, amb la variant dita cardial. Entre les troballes documentades destaca el grup de Montserrat (coves Gran i Freda), que sembla que fou sobretot de pastors (el conreu era secundari) i que visqu durant el quart millenni. La colonitzaci agrcola de les planes i les terres baixes comen amb el segon neoltic, identificat a travs dels sepulcres de fossa, el representant ms meridional de tot un conjunt de civilitzacions germanes de l'Europa occidental (Chassey, Lagozza, Cortaillod). Poc abans del 2000 aC Catalunya entr en la cultura megaltica, lligada al comenament de l's del metall (coure). Els monuments megaltics sepulcrals (dlmens, sepulcres de corredor, galeries cobertes, cistes) i els menhirs es troben sobretot a la meitat septentrional del territori. Un dels elements d'aquest conjunt de meglits i coves sepulcrals s el vas campaniforme, b que probablement posterior a l'origen de la civilitzaci megaltica catalana. Poc desprs de l'any 1000 aC trobem una gran transformaci cultural a tot Catalunya amb un nou ritu funerari d'incineraci (camps d'urnes), intensificaci dels conreus i la ramaderia, i inici de la utilizaci del ferro. Catalunya La histria La histria La colonitzaci grega i la civilitzaci ibrica. Durant el s VI aC els grecs comenaren a navegar pel litoral catal. Els foceus, que acabaven d'establir la base a Massalia (Marsella), fundaren, vers el 500 aC, Emporion (Empries) i Rhode (Roses), les quals esdevingueren dues de les ciutats gregues colonials establertes ms cap a occident. Emporion i Rhode encunyaren moneda, que fou la primera que circul entre els indgenes, i que imitaren. La influncia dels grecs fou molt forta i va provocar, junt amb l'impacte del comer dels fenicis al sud de la Pennsula Ibrica, la majoria de les novetats que defineixen la cultura ibrica, documentada a Catalunya almenys des del s V aC. Durant la segona guerra Pnica Annbal travess Catalunya per dirigirse a Roma. La contraofensiva romana prengu Empries com a base de desembarcament d'un cos expedicionari (218 aC) que aconsegu d'expulsar els cartaginesos de la Pennsula Ibrica. Catalunya La histria La histria 1

La romanitzaci. Durant els primers temps del domini rom es produren diverses revoltes indgenes, la ms destacada de les quals fou la dels ilergets i altres pobles vens dirigits per Indbil i Mandoni. El 195 aC Cat aconsegu el domini definitiu de les tribus indgenes de Catalunya. Per la transformaci profunda, la romanitzaci, no arrib veritablement fins cap a la fi del s I aC. Decaigu la cultura indgena i s'an imposant la manera de viure a l'estil rom: penetraci del llat, sistemes legislatius, moneda unificada encunyada a Roma, economia basada en el sistema de la villa rstica, establiment de ciutats de nova fundaci o transformaci de les antigues, xarxa de vies de comunicaci, etc. Administrativament l'actual territori de Catalunya constitu el convent jurdic tarraconense, dins la provncia dita primerament Citerior, i desprs Tarraconense. Trraco era alhora capital de la provncia i del convent. Al s III es produ una crisi que somogu tot el mn rom. A Catalunya fou particularment aguda a causa de les invasions dels francs i els alamans, invasions probablement unides a convulsions internes d'origen social. Les ciutats ms importants foren poc o molt destrudes, aix com gran part de les cases de pags, les villes. Catalunya La histria La histria La dominaci visigtica. El 415, Atalf (casat amb Galla Placdia) i els seus visigots, establerts a la Gllia des del 412, travessaren els Pirineus i s'assentaren a Barcelona, on Atalf fou assassinat l'agost del mateix any. Fou doncs, una dominaci visigtica de curta durada, ja que el seu successor, Vllia, elegit pel setembre, s'establ com a federat dels romans a Aquitnia. Els visigots, sollicitats pels romans per combatre contra els sueus, feren noves incursions a la Pennsula Ibrica, on s'installaren permanentment (456) al nord del Tajo i a la conca del Duero; el 462 Teodoric s'establ al Narbons. Mentrestant es produ a la Tarraconense una revolta de camperols (bagaudes), els quals foren combatuts des del 441 per generals romans ajudats per un exrcit federat sueu manat pel seu rei Requiari. Durant l'expansi del regne visigtic de Tolosa, sota el govern d'Euric, en 470475, Heldefred prengu Tarragona, que se li havia oposat, i desprs, altres ciutats martimes. Desprs de la caiguda de l'imperi Rom (476), la Tarraconense rest sota el govern d'Euric, rei ja per dret propi; en el seu temps es romanitzaren probablement la Cerdanya i part del Conflent. Fou succet per Alaric II, contra el qual es revolt la Tarraconense (496). En les lluites que posaren fi al regne de Tolosa, i que establiren l'anomenat intermedi ostrogot (531567), Gesaleic, fill bastard d'Alaric, fug a Barcelona, on fou derrotat per l'ostrogot Ibbas vers el 509. Teodoric, rei ostrogot d'Itlia, aconsegu de restablir la prefectura de les Gllies i Arle i les provncies hispniques foren posades sota la seva administraci, convertintse en regent de la monarqua visigoda, en nom del seu net Amalaric; parallelament el bisbe Cesari d'Arle impuls la reuni de concilis a la Tarraconense. Amalaric, ja rei dels visigots, fou atacat pels francs a Narbona, fug per mar a Barcelona, on fou assassinat (531) pel franc Bess. Teudis, d'origen ostrogot i antic general de Teodoric, proclamat aleshores rei a Barcelona, mantingu aqu la capital, i tend, sembla, a unificar socialment i polticament gots i romans. Mort Teudis (548), el seu successor Teudiscle trasllad la cort a Sevilla i fou traslladada poc desprs, el 554, a Toledo per Atanagild, a la mort del qual (567) acab l'intermedi ostrogot. En la divisi de la Hispnia visigtica establerta pel nou rei Liuva, que associ al seu germ Leovigild al govern, la Tarraconense rest sota el poder del primer fins a la seva mort (573). Aleshores, Leovigild esdevingu rei nic a Toledo; amb tot, fins a l'acci uniformista de Recesvint, el govern de la Hispnia oriental rest en certa manera autnom. Si Leovigild havia intentat la unificaci religiosa sota el signe de l'arrianisme, el 589 Recared es convert al catolicisme, seguit per la gran majoria dels visigots. El monaquisme havia prosperat des de la fi del s IV, i molt sovint els bisbes foren triats entre monjos. En el concili IV de Toledo (633) es manifestaren tendncies uniformistes, que en el camp de la litrgia prengueren com a base la litrgia tarraconense, la qual s'havia anat plasmant en el perode d'ascens cultural d'aquesta provncia des del comenament del s VI fins a mitjan s VII. Poc temps desprs de l'elecci de Vamba com a rei, el seu general Pau s'apoder de Narbona, on fou elegit rei suprem de l'Orient; fou reconegut pel Narbons i la Tarraconense fins a l'Ebre, com a reacci contra 2

l'uniformisme de Recesvint. Vamba, per, ocup Girona i Barcelona i redu Pau (673) a Nimes. Els bisbes de la Tarraconense i del Narbons no assistiren als concilis XI (675) i XII (681) de Toledo, al primer dels quals es pales el fracs de la unificaci litrgica i el retorn a la varietat, dins la qual les dues provncies esmentades mantingueren una forta personalitat diferenciada, amb una notable unitat interior. Catalunya La histria La histria La dominaci islmica i la conquesta carolngia de la Catalunya Vella. A la mort de Vtitza (710), el seu fill khila, afrontat en la successi del tron a Roderic, es refugi a la Hispnia oriental, mentre Roderic governava la resta de la Pennsula Ibrica. Els partidaris d'khila demanaren ajuda als sarrans, que derrotaren Roderic i ocuparen els territoris que aquest dominava (711). Desprs de negociarho amb els rabs, que li oferien el retorn de les seves propietats personals si els entregava el regne, khila abandon la Hispnia oriental, per els seus magnats no acceptaren el pacte i nomenaren rei (713) Ard, que es mantingu uns quants anys a la Tarraconense oriental i a Septimnia. Tanmateix, el 725 `Anbasa complet l'ocupaci rab de Septimnia, fet que pos fi al regne visigtic, tot i que durant un quant temps, sota el domini islmic es mantingu la poblaci cristiana amb els seus comtes, jutges i bisbes. Tanmateix, hi hagu una forta emigraci entre els estaments dirigents, vers el nord o vers Provena i Itlia. Es produ, aix mateix, una certa migraci interior, amb una tendncia a la ruralitzaci i al desplaament vers les comarques muntanyenques. Vers el 731, el berber Munusa, probable val de Septimnia, es rebell contra els rabs de Crdova, per fou sotms a Llvia pel val cordovs `Abd alRamn ibn `Abd Allh al0fiq, el qual continu l'ofensiva musulmana fins a la seva derrota a Poitiers (732) davant l'exrcit franc de Carles Martell. Per l'acci reconqueridora de la dinastia carolngia no arrib a ocupar Septimnia, i amb ella el Rossell, fins el 759. Catalunya restava, per, dins l'mbit de domini rab. Tanmateix, durant l'assemblea de Paderborn (777) es present davant Carlemany el governador de Barcelona i Girona Ibn al`Arab, per tal de demanar ajut, en canvi d'una certa submissi, per constituirse independent alhora de Crdova i de Bagdad. Interessat, Carlemany penetr a la Pennsula Ibrica amb dos exrcits, un per Navarra, comandat per ell mateix, i l'altre pel Ports o Panissars, al qual s'un a Barcelona Sulaymn ibn al`Arab; aquests dos exrcits, que coincidiren a Osca, davant la negativa del val de Saragossa d'obrirlos les portes i desprs d'un perode de negociacions, emprengueren la retirada, durant la qual sofriren la important desfeta de Roncesvalls. Malgrat la derrota, l'avan franc continu i hom creu que el 782 ja havien pres l'Alt Empord. El 785 els homes de Girona lliuraren la ciutat a Llus el Piads, des del 781 rei d'Aquitnia. Poc abans del 789 l'Urgellet havia passat al domini franc i, juntament amb la Cerdanya i el Conflent, era sota la jurisdicci d'un comte Borrell, segurament hispanovisigot. A la fi del s VIII la frontera amb els rabs devia arribar fins a la Tordera i el Montseny pel cant del comtat de Girona, encomanat al comte Rostany, i fins al Congost, el nord del pla de Bages i Coll de Narg per la banda dels dominis de Borrell. La contnua penetraci franca era, a ms, afavorida per les dissensions entre les autoritats musulmanes de l'antiga Tarraconense. Aix, Llus el Piads organitz (800) una campanya vers Barcelona que va fracasar. El 801, per, una assemblea reunida a Tolosa decid una nova expedici a Barcelona i probablement tamb a Lleida i a Tortosa, per tal d'establir un territori amb slides fronteres a l'Ebre i al Cinca. El setge de Barcelona dur tot l'estiu. Caiguda la ciutat, Llus encoman aquest comtat a Ber. La frontera degu restar fixada vers el riu Gai. El 810 Carlemany sign un acord de pau proposat per alakam i la frontera rest estabilitzada. Circumstncies posteriors no li permeteren grans canvis durant tres segles, fet que determin la diferenciaci entre la Catalunya Vella, reconquerida a la fi del s VIII i comenament del IX, i la Catalunya Nova, que ho seria principalment des de la fi del s XI fins a mitjan s XII. Catalunya La histria La histria

3

La dominaci islmica i la conquesta carolngia de la Catalunya Vella. A la mort de Vtitza (710), el seu fill khila, afrontat en la successi del tron a Roderic, es refugi a la Hispnia oriental, mentre Roderic governava la resta de la Pennsula Ibrica. Els partidaris d'khila demanaren ajuda als sarrans, que derrotaren Roderic i ocuparen els territoris que aquest dominava (711). Desprs de negociarho amb els rabs, que li oferien el retorn de les seves propietats personals si els entregava el regne, khila abandon la Hispnia oriental, per els seus magnats no acceptaren el pacte i nomenaren rei (713) Ard, que es mantingu uns quants anys a la Tarraconense oriental i a Septimnia. Tanmateix, el 725 `Anbasa complet l'ocupaci rab de Septimnia, fet que pos fi al regne visigtic, tot i que durant un quant temps, sota el domini islmic es mantingu la poblaci cristiana amb els seus comtes, jutges i bisbes. Tanmateix, hi hagu una forta emigraci entre els estaments dirigents, vers el nord o vers Provena i Itlia. Es produ, aix mateix, una certa migraci interior, amb una tendncia a la ruralitzaci i al desplaament vers les comarques muntanyenques. Vers el 731, el berber Munusa, probable val de Septimnia, es rebell contra els rabs de Crdova, per fou sotms a Llvia pel val cordovs `Abd alRamn ibn `Abd Allh al0fiq, el qual continu l'ofensiva musulmana fins a la seva derrota a Poitiers (732) davant l'exrcit franc de Carles Martell. Per l'acci reconqueridora de la dinastia carolngia no arrib a ocupar Septimnia, i amb ella el Rossell, fins el 759. Catalunya restava, per, dins l'mbit de domini rab. Tanmateix, durant l'assemblea de Paderborn (777) es present davant Carlemany el governador de Barcelona i Girona Ibn al`Arab, per tal de demanar ajut, en canvi d'una certa submissi, per constituirse independent alhora de Crdova i de Bagdad. Interessat, Carlemany penetr a la Pennsula Ibrica amb dos exrcits, un per Navarra, comandat per ell mateix, i l'altre pel Ports o Panissars, al qual s'un a Barcelona Sulaymn ibn al`Arab; aquests dos exrcits, que coincidiren a Osca, davant la negativa del val de Saragossa d'obrirlos les portes i desprs d'un perode de negociacions, emprengueren la retirada, durant la qual sofriren la important desfeta de Roncesvalls. Malgrat la derrota, l'avan franc continu i hom creu que el 782 ja havien pres l'Alt Empord. El 785 els homes de Girona lliuraren la ciutat a Llus el Piads, des del 781 rei d'Aquitnia. Poc abans del 789 l'Urgellet havia passat al domini franc i, juntament amb la Cerdanya i el Conflent, era sota la jurisdicci d'un comte Borrell, segurament hispanovisigot. A la fi del s VIII la frontera amb els rabs devia arribar fins a la Tordera i el Montseny pel cant del comtat de Girona, encomanat al comte Rostany, i fins al Congost, el nord del pla de Bages i Coll de Narg per la banda dels dominis de Borrell. La contnua penetraci franca era, a ms, afavorida per les dissensions entre les autoritats musulmanes de l'antiga Tarraconense. Aix, Llus el Piads organitz (800) una campanya vers Barcelona que va fracasar. El 801, per, una assemblea reunida a Tolosa decid una nova expedici a Barcelona i probablement tamb a Lleida i a Tortosa, per tal d'establir un territori amb slides fronteres a l'Ebre i al Cinca. El setge de Barcelona dur tot l'estiu. Caiguda la ciutat, Llus encoman aquest comtat a Ber. La frontera degu restar fixada vers el riu Gai. El 810 Carlemany sign un acord de pau proposat per alakam i la frontera rest estabilitzada. Circumstncies posteriors no li permeteren grans canvis durant tres segles, fet que determin la diferenciaci entre la Catalunya Vella, reconquerida a la fi del s VIII i comenament del IX, i la Catalunya Nova, que ho seria principalment des de la fi del s XI fins a mitjan s XII. Catalunya La histria La histria Els inicis de la Catalunya comtal. El territori catal fou estructurat en comtats, que responien sovint a divisions administratives visigtiques del baix imperi, els quals eren regits per comtes amb funcions militars, poltiques i judicials. Per sota d'aquests hi havia els vescomtes, i en un nivell inferior, els vicaris o veguers, amb circumscripcions ms redudes, i els jutges, especialitzats en l'administraci de la justcia. Al costat del comte, el bisbe, ultra la funci eclesistica, exercia el control dels funcionaris civils i assumia la protecci d'humils i desvalguts. En aquest temps a la Catalunya sota domini franc hi havia els bisbats de Barcelona, de Girona, d'Elna, d'Urgell, i d'Osona. Parallelament hi hagu un important moviment monstic: a part d'algunes supervivncies visigtiques, 4

trobem noves fundacions com Banyoles i Amer al Girons, Sant Pere d'Albany a l'Empord, etc. Tots aquests monestirs estigueren sota la regla de sant Benet, d'acord amb la reforma de Benet d'Aniana, i tingueren, a part la funci espiritual i cultural, una important funci de colonitzaci agrcola, amb la repoblaci consegent. Les comunitats d'homes lliures, tant urbanes com rurals, semblen existir, per apareixen mancades d'un estatut jurdic (les urbanes eren probablement representades pel bisbe). El 817 els comtats catalans foren separats en dos grups diferents: UrgellCerdanya i PallarsRibagora foren integrats amb Carcassona a la marca de Tolosa, i tots els altres, amb Narbona, a la marca de Septimnia. Ber de Barcelona acumul el comtat de Girona a la mort d'Odil, i Gaucelm, comte de Rossell i marqus de Gtia, el d'Empries a la mort d'Ermenguer. El 820, esgotada la treva signada amb els musulmans el 817, s'oposaren a Aquisgr, Ber, partidari de mantenir la pau amb els musulmans, i Gaucelm; decidida la guerra, Ber fou acusat de traci i, desprs d'un combat judicial, fou desterrat a Rouen. Els comtats de BarcelonaGirona foren confiats al franc Ramp i a la seva mort (826) fou nomenat Bernat (anomenat desprs de Septimnia), germ de Gaucelm. Durant el seu govern hagu de fer front a la revolta que menaren Aiss, partidari de Ber, i Guillem, fill d'aquest, que actuaren aliats amb els musulmans (826827). Aquesta revolta fou la nica expressi del pensament indgena sobre el domini franc. Bernat aprofit el prestigi obtingut amb la resistncia i obtingu la investidura de diversos comtats de Septimnia, de la qual fou anomenat ``duc'' o ``president de la Marca Hispnica'', i ocup un lloc important dins l'imperi. Tanmateix, la seva aliana amb Pip i Llus el Germnic en una fracassada sedici d'aquests contra Llus (831), fu que tant ell com Gaucelm foren despossets dels seus comtats. Els comtats catalans foren governats (832835) per Berenguer de Tolosa, llevat del d'UrgellCerdanya, que ho fou per Gal Asnar a la mort del seu pare, i que el 833 s'apoder dels comtats de Pallars i de Ribagora. El 834 aquests comtats passaren a Sunifred, que gaud d'uns anys de relativa pau. El 835 Bernat de Septimnia havia recuperat la investidura dels comtats de Tolosa, Narbona, Girona i Barcelona, mentre que el comtat d'EmpriesRossell era des del 834 o 835 en mans de Sunyer I d'EmpriesRossell. Tanmateix, el 844, Bernat, desprs d'oposarse a Carles el Calb, fou assetjat i pres per aquest a Tolosa, i fou executat. Sunifred reb aleshores tots els dominis de Bernat (llevat de Tolosa, que no pogu sser expugnada) i el ttol de marqus. Bernat de Gtia, el darrer franc que govern els comtats catalans, nomenat el 865, descur l'administraci i hom comet abusos que donaren lloc a l'exposici de greuges que el bisbe de Barcelona Frodo fu al rei Carles el 874. Catalunya La histria La histria Origen i consolidaci de les dinasties comtals catalanes. Sembla probable que Sunifred i Sunyer d'EmpriesRossell morissin a la revolta de Guillem, fill de Bernat de Septimnia (848). Aleshores els comtats de Barcelona, Girona, Narbona, Empries i Rossell quedaren en mans de Guillem (848850), de dubtosa fidelitat als francs, mentre que els comtats d'UrgellCerdanya foren confiats a Salom. Un seguit de comtes de procedncia franca, Aleran I (850852), Odalric (852858), Unifred (858864) i finalment Bernat de Gtia (865878) succeren Guillem. Mentrestant, altres comtats s'hi anaren separant: el comtat d'Empries, pass a Sunyer II vers el 862, i el de Girona, a Otger, almenys des del 866. A la mort de Salom (870) foren nomenats dos fills de Sunifred, Guifre i Mir; aquest nomenament responia a la nova poltica de Carles i de Llus el Tartamut de confiar els comtats catalans a indgenes legitimistes de lleialtat provada; alhora s'anava reforant la tendncia hereditria dels beneficis. Aix s'establiren definitivament als comtats catalans centrorientals els fundadors de les primeres dinasties comtals catalanes, algunes de les quals subsistiren prop de sis segles. A l'elecci d'Od, estrany al llinatge carolingi, com a rei dels francs (888), els comtes catalans, habitualment legitimistes, dubtaren a reconixerlo, i quan, anys desprs, Carles el Simple, de la dinastia carolngia, fou empresonat, els comtes catalans ja no volgueren reconixer Robert, germ d'Od, ni Radulf de Borgonya, tot i els seus llargs anys de regnat. Aquesta situaci aves sens dubte el pas a la independncia de fet, tot i reconixer el nou rei carolingi Llus d'Ultramar (936). Vers el 880 Guifre governava ja el comtat d'UrgellCerdanya, amb el Bergued i la Vall de Ribes, i GironaBesalBarcelona; Mir, sota una certa dependncia de Guifre, el ConflentRossellVallespir; i els 5

germans Sunyer i Dela, EmpriesPeralada; Guifre convert uns comtats desarticulats en un pas vertebrat i coherent, amb una frontera ms fcilment defensable al llarg de la divisria d'aiges occidental del Llobregat i el Cardener fins a enllaar amb les serres que limiten el nord de la Segarra i el pla d'Urgell. Es repoblaren i reorganitzaren les zones semidesertes del Solsons, Bergued, Osona, Bages i Ripolls. Vers el 880 es fund Ripoll i posteriorment altres monestirs com Sant Joan de les Abadesses. El bisbat de Vic fou restaurat el 887. La iniciativa de la repoblaci, generalment del comte, sovint era tamb del bisbe o dels tinents de castell, ajudats per les comunitats de vens o feligresos. Els repobladors procedien majoritriament de la zona pirinenca, i el procediment fou l'aprisi. La pau amb els musulmans, que durava des del 856, fou interrompuda en 883884, i posteriorment el 897, quan Llop ibn Muammad de Lleida atac el castell d'Aura, Guifre fou ferit de mort. A partir del 885 hi hagu el primer intent d'independitzaci de les dicesis catalanes de la jurisdicci de Narbona, quan el clergue cerd Esclua, d'acord amb Ramon de PallarsRibagora (que governava els comtats des del 872, de manera independent), cre el bisbat de Pallars i s'erig ell mateix arquebisbe amb la tolerncia de Guifre; per posteriorment deix de recolzarlo i fou excomunicat. Ramon de PallarsRibagora prossegu el seu govern independent fins a la seva mort (920), quan els dos comtats se separaren definitivament: Pallars gravit vers Catalunya, i Ribagora, vers Arag. A la mort de Guifre I els seus comtats foren distributs entre els seus fills Guifre (BarcelonaGironaOsona), Mir (Cerdanya i els annexos de Bergued i Conflent), Sunifred (Urgell, inclosa Andorra) i Sunyer (Besal sota la tutela de Guifre II). Catalunya La histria La histria La persistncia de la pressi musulmana. La persistncia del perill musulm, el retorn dels carolingis al tron de Frana, la necessitat d'obtenir la investidura d'Osona i Manresa (que Guifre havia ocupat), induren Guifre II a reconixer la sobirania de Carles el Simple, que els primers temps es mostr interessat en el domini dels seus comtats meridionals, als quals fu concessions generoses. Malgrat la seva actitud filocarolngia, Guifre II tingu una personalitat destacada en relaci amb el sobir i amb els comtes vens. Es preocup de la consolidaci dels territoris de ms enll del Llobregat i prossegu l'obra repobladora (Llu i Manlleu). A la seva mort (911) la frontera amb els musulmans seguia des del masss de Garraf per la divisria de les conques de l'Anoia i del Cardener, d'una banda, i del Gai i del Segre per l'altra, travessava aquest per la Clua i seguia l'alineaci muntanyosa des del Boumort a les serres d'Arbe i de Guara. El succe el seu germ petit Sunyer; sembla que Mir de Cerdanya reb en compensaci Besal i les valls de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses (913). L'economia d'aquesta poca romania a la muntanya, basada en l'intercanvi, per hi hagu ja entrades de moneda als nuclis urbans i llocs fronterers. Sunyer ocup probablement el Ripolls. En temps de Sunyer, i posteriors, hi hagu molt sovint la coincidncia de la dignitat episcopal i l'abacial en una mateixa persona (l'exemple ms destacat s el d'Oliba, bisbe de Vic i abat de Ripoll i Cuix), fet que sembla respondre a una poltica de la Santa Seu d'elevar el nivell dels bisbes i ferlos ms independents del poder temporal. Borrell (947992), fill de Sunyer, govern els primers anys conjuntament amb el seu germ Mir, el qual sembla que administrava Barcelona i la seva rodalia, mentre que Borrell s'encarregava de la resta (especialment les relacions exteriors i els afers militars). Borrell retorn el Ripolls a Cerdanya, i s'incorpor Urgell a la mort del seu oncle Sunifred. A partir del 950 hi hagu una virada important en la poltica exterior dels comtats catalans, d'acostament a Roma i a Crdova, per tal de neutralitzar i equilibrar la influncia franca. Es concertaren tractats de pau amb Crdova, el que don pas a llargs anys d'estabilitat que permeteren d'avanar extraordinriament la repoblaci. Fou tamb una poca de considerable brillantor cultural: recollida l'activitat cientfica de Crdova i conservada la de l'poca visigtica, a travs de l'estada del monjo Gerbert, futur papa Silvestre II, a Vic (967970), es difongu per Europa l's de les xifres arbigues i de l'astrolabi. Vers el 971, Borrell sembl sentirse segur de la seva posici independent i de l'amplitud territorial de la seva autoritat: fou anomenat ``duc de Gtia'' i era destacat per damunt els altres comtes; segons el cronista ibn Hayyn, ``els barcelonins s'havien separat completament del regne dels francs''. De manera semblant actuaven Gausfred, comte d'EmpriesRossell, i Oliba Cabreta, 6

comte de CerdanyaBesal. Tanmateix, Almansor, en la seva poltica per a mantenir el predomini de Crdova a la Pennsula Ibrica, decid sabedor que Borrell no depenia dels francs d'actuar contra ell: el 985 el derrot i el 6 de juliol assalt la ciutat de Barcelona, que fou saquejada i incendiada, i els seus habitants foren morts o fets captius. El pas rest empobrit per les destruccions, per la prdua d'habitants i pel terrible drenatge de moneda que representaren els rescats. Amb tot, l'obra reconstructora s'inici tot seguit. De moment, hom sembl reaccionar a favor d'una represa de la submissi als reis francs, per el canvi de dinastia afavor l'oblit definitiu de la sobirania franca per part dels comtes catalans. En dos anys (990992) moriren els tres grans i vells comtes que havien governat tan llargament la Catalunya oriental en un prolongat temps de pau i prosperitat. Oliba Cabreta fou succet en indivs per la seva muller Ermengarda (que actu al Vallespir) i els seus fills Bernat (Besal), Guifre (CerdanyaConflentCapcir) i Oliba (BerguedRipolls). Gausfred don el Rossell al seu fill Guislabert i Empries al seu fill Hug. Borrell deix BarcelonaGironaOsona al seu fill Ramon Borrell i Urgell al seu fill Ermengol. Als comtats occidentals, Unifred (desprs anomenat Bernat), casat amb Toda d'Arag ja el 916, reb com a dot Sobrarb i conquer part de Ribagora. Al seu costat hi ha el seu germ Mir, que sembla governar la meitat oriental del comtat. Foren succets pels fills Ramon II (vers el 950) i Guillem (vers el 954); el primer fou succet (desprs del 960) per la seva vdua Garsenda i els seus quatre fills, que van governar tot Ribagora a la mort de llur oncle Guillem. Vers el 1003 Toda rest sola al govern i poc desprs s'exting la dinastia ribagorana (1017); el comtat pass a San el Major, rei de Navarra. Al Pallars, succeren Ramon els seus fills Isarn i Llop; el segon es cas amb Goldregot, que govern durant un cert temps i fou succeda pels seus fills, Ramon, Borrell i Sunyer; heretaren el comtat aquest Sunyer i el seu nebot Ermengol (fill de Borrell), i desprs (1011) pass als fills de Sunyer, Ramon (que govern el Pallars Juss) i Guillem (Pallars Sobir). Catalunya La histria La histria El predomini del comtat barcelon. Ramon Borrell actu amb funcions sobiranes i encuny moneda amb el seu nom: es cas (abans del 993) amb Ermessenda, filla del comte de Carcassona, seguint la poltica matrimonial occitana del seu pare. Desprs de diverses incursions dels musulmans, els comtes Ramon Borrell i Ermengol d'Urgell pactaren la pau amb Crdova. Per quan Sulaymn prengu aqu el poder, els comtes catalans Ramon Borrell, Ermengol i Bernat Tallaferro de Besal, reunits a Barcelona (1009) decidiren de respondre a la petici d'ajuda del rival d'aquell, Muammad, i organitzaren una important expedici a Crdova, que sort el 1010 amb nou mil homes. Malgrat les fortes prdues, l'anada i el saqueig de la ciutat don als catalans una sensaci de seguretat, i, d'altra banda, la gran quantitat de riqueses obtinguda (aviat seguida pel pagament regular de tributs musulmans) permet definitivament l'establiment d'una economia de base monetria. Les fronteres tornaren a expandirse i foren fortificades. Ramon Borrell convingu el matrimoni del seu fill Berenguer Ramon amb la filla del comte de Castella San Garcia, primera mostra de contacte entre castellans i barcelonins. A la mort de Ramon Borrell (1017) governaren en condomini Ermessenda i Berenguer Ramon I. A la seva majoria d'edat (1023) la repoblaci i la reconquesta progressaren per la Segarra, l'alt Gai i la Conca de Barber. El comte dugu a terme una poltica de concrdia entre els diversos comtats; el 1025 conced la tinena lliure de llurs propietats als possessors de terres franques del comtat de Barcelona, i els fu francs de tota jurisdicci que no fos la seva en un document considerat tradicionalment l'origen de les llibertats barcelonines. L'obra de Berenguer Ramon tingu el suport de la del gran abatbisbe Oliba, el qual compt entre els seus mrits l'establiment, vers 102122, i la confirmaci, al snode de Toluges del 1027, de la treva de Du, implantada a la seva dicesi de Vic el 1033. A la mort del comte (1035) el comtat de Barcelona i el de Girona passaren al primognit Ramon Berenguer fins al Llobregat, i des del Llobregat fins a les terres musulmanes al seu fill San, amb capital a Olrdola; el comtat d'Osona pass a Guillem juntament amb la seva mare Guisla. En la minoria de Ramon Berenguer tingu un paper destacat la seva via i tutora Ermessenda, vdua de Borrell. Els darrers anys de la vida de l'abat Oliba foren consagrats els nous edificis de Ripoll (1032), de Vic (1035) i de Cuix (1038); sota la seva direcci Ripoll inici el seu ascens cultural i els altres dos centres culminaren un progrs que havia 7

comenat un parell de generacions abans. El 1049 San renunci els seus dominis de ms enll del Llobregat a favor del seu germ Ramon Berenguer. El 1054 Guillem renunci a favor d'aquest el comtat d'Osona, i el 1057 Ermessenda arrib a una avinena amb el seu nt, al qual, juntament amb Almodis, vengu els drets als comtats de Barcelona, Girona i Osona. El 1064 s'organitz (1064) una croada contra Barbastre, en la qual participaren tamb els aragonesos i que acab amb la presa de la ciutat. Si b es perd poc desprs (1065), la conquesta de la Baixa Ribagora rest consolidada. Especialment entre el 1058 i el 1072 els comtes feren una srie de compres d'heretats i de castells, a la vegada que hom comenava a construir vaixells a Barcelona i a noliejarne de forasters. A ms, l'estructura feudal s'an travant ms slidament, de tal manera, que la preeminncia del comtat de Barcelona sobre els altres comtats catalans s'accentu. La promulgaci dels Usatges ha estat datada tradicionalment del 1068; tot i que hom ha considerat que es tracta d'una redacci de diverses poques, el nucli inicial deu sser realment del temps de Ramon Berenguer I i d'Almodis (1064 o 1068). Poc temps abans de la seva mort (1076), Ramon Berenguer I s'interess per la colonitzaci de la Conca de Barber, l'Alt Camp i l'alt Gai. Deix els estats en indivs als seus fills Ramon Berenguer i Berenguer Ramon. El seu cogovern estigu marcat per les discrdies entre ambds germans, per a les quals calgu fins i tot la intervenci papal. Desprs d'una expedici poc fructfera de Ramon Berenguer II Cap d'Estopes a Mrcia, Barcelona, Urgell i Lleida, lluitaren contra Saragossa, cosa que fu allunyar el perill islmic. A travs del matrimoni de Ramon Berenguer II amb Mafalda, filla de Robert Guiscard, el casal de Barcelona s'enllaava amb les cases normandes de Siclia i Calbria, novament amb la de Tolosa, i amb la d'Anglaterra, i d'aquesta manera entrava plenament en el joc de la poltica internacional. D'altra banda, l'experincia marinera dels normands contribu a l'ensinistrament de les naus barcelonines, com ms anava ms nombroses. Vers el 1081, el Cid s'ofer a Barcelona per a collaborar en una empresa dels catalans contra els musulmans, per no arrib a tenir lloc, i pass al servei del rei de Saragossa amb el qual atac el rei de Lleida, que deman ajuda als comtes de Barcelona i de Cerdanya. Acud per Barcelona Berenguer Ramon II, el qual fou derrotat i fet presoner amb molts dels seus (1082). Poc temps desprs Ramon Berenguer II Cap d'Estopes fou assassinat al pla de la Perxa de l'Astor. El seu fill, de pocs dies, Ramon Berenguer, no podia heretar el comtat fins a la mort del seu oncle Berenguer Ramon. Tot i que aquest mantingu de moment la seva posici a Catalunya, la seva autoritat fou aviat rebutjada als comtats de Carcassona i Rass, fet que origin la seva prdua per al comtat de Barcelona. A partir del 1085 es pales a Catalunya l'oposici a Berenguer Ramon II, acusat de la mort del seu germ. A partir del 1085, Berenguer Ramon intent d'apoderarse de Valncia, enfrontat sempre amb les forces del Cid. El 1090 fou fet presoner, juntament amb 5 000 homes. Alliberats en canvi d'un important rescat, el comte arrib probablement a un acord i cas el seu nebot Ramon Berenguer III amb la filla del Cid. Renascuda l'antiga animadversi contra Berenguer Ramon II, fou sotms a un combat judicial (1097), i a partir d'aquest moment Ramon Berenguer III govern sol. Abans d'aquests fets, el bisbe Berenguer de Vic havia demanat al papa (1089) el restabliment de la metrpoli de Tarragona, si hom volia mantenir la independncia eclesistica. El 1091 Urb II lliur la butlla de restabliment de la seu metropolitana tarragonina, a la qual foren assignades totes les dicesis catalanes. Amb l'ocupaci dels dominis del Cid (1102) pels almorvits calgu abandonar tot intent d'expansi vers el sud i fou represa l'acci vers Lleida i vers Ribagora. El 1105 Balaguer fou assetjada per Guerau II de Cabrera i Pero Ansrez, avi i tutor d'Ermengol VI d'Urgell, els quals ocuparen la ciutat amb l'ajut del comte de Barcelona. Per Ramon Berenguer el 1107 hagu d'acudir a un atac dels almorvits i Pero Ansrez pact amb Alfons el Bataller d'Arag, a qui el 1109 fu diverses concessions, fet que marc la penetraci aragonesa vers Lleida. Vers el 1108 els barcelonins havien allunyat el perill almorvit sense l'ajuda franca que havien arribat a demanar. El 1111 el comtat de Besal, amb el Vallespir, el Ripolls, la Fenolleda i el Perapertuss, pass per extinci de la dinastia prpia a Ramon Berenguer III de Barcelona. Aquest, casat en terceres npcies amb Dola, hereva del comtat de Provena i dels vescomtats de Millau, Gavald i de part del de Carlat, reb (1112) el ttol de comte de Provena, que exerc plenament per cessi de tots els seus drets per part de Dola el 1113. La uni amb Provena contribu en gran manera a l'aven cultural de Catalunya. Ramon Berenguer III prengu aquell mateix any la direcci de l'empresa contra les Balears organitzada pels pisans. L'expedici sort de Barcelona el juny del 1114 i, desprs de la presa de la Vila d'Eivissa, assetjaren i prengueren la ciutat de Mallorca (febrer del 1115) i culminaren l'acci amb l'assalt de l'Almudaina el mar i el de la Suda el 3 d'abril. La conquesta de Saragossa per Alfons el Bataller (1118) fu augmentar enormement el seu poder i canvi l'aspecte del venatge aragons. Mentrestant (1117) Ramon Berenguer havia augmentat tamb notablement els seus territoris amb la incorporaci del 8

comtat de Cerdanya, amb el Bergued, el Conflent, el Capcir i el Donas, per extinci de la dinastia cerdana. Catalunya La histria La histria La conquesta de Tortosa i Lleida. Parallelament a les tensions entre Ramon Berenguer III i Alfons el Bataller (els quals malgrat tot arribaren a un acord el 1126), el comte, a partir de 1119 havia apresat la repoblaci de les Garrigues i del baix Segri, en un intent de flanquejar Lleida pel sud. D'altra banda, per tal d'afavorir la lluita contra els musulmans, el comte havia facilitat la introducci dels ordes militars, creats de poc, a Catalunya: els hospitalers i els templers. A partir del 1129 el progrs vers el sud fou obtingut grcies a l'acord entre l'arquebisbe Oleguer i el cavaller normand Roberd Bordet, que adquir part dels drets rebuts delcomte el 1118. Durant el govern de Ramon Berenguer III, i a causa de la minva dels ingressos en tributs exteriors (especialment de les pries musulmanes), hagu de crear un sistema d'imposts interiors, potser un dels quals fou el bovatge, introdut el 1118 a la Cerdanya i al Conflent, desprs que l'assemblea de pau i treva de Girona en fixs les condicions. En assamblees com aquesta sembla que es don un pas important vers la formaci de les corts. Ramon Berenguer III mor el 1131 i deix els seus estats peninsulars i els drets a Carcassona i Rass al seu fill gran, Ramon Berenguer, i tot el de Provena, Rods, Gavald i Carlads al fill segon, Berenguer Ramon. Els primers anys del govern del nou comte foren marcats per la pressi d'Alfons el Bataller a les fronteres catalanes, per la derrota del rei aragons a Fraga (1134) i la seva mort produren una intensa i complicada crisi al regne aragons en la qual Ramon Berenguer IV i els seus consellers actuaren amb una gran habilitat. A l'agost del 1137 Ramir II el Monjo conced la sobirania dels seus estats i la m de la seva filla Peronella (que tenia dos anys) al comte barcelon i, tres mesos desprs, tots els drets i prerrogatives que encara havia retingut. El comte continu la poltica d'expansi vers les terres musulmanes; desprs de diverses incursions, convingu amb els genovesos la conquesta de Tortosa. En l'expedici concorregueren, a ms, templers i hospitalers, occitans, normands i anglesos, pisans i lorenesos. El papa conced a l'empresa privilegis de croada; la ciutat es ret el 30 de desembre de 1148, desprs d'un llarg setge. Bona part de la poblaci musulmana rest al pas dedicada a l'agricultura i al treball menestral formant comunitats amb dirigents propis; foren els anomenats eixrics. El 1149 foren ocupades, el mateix dia, Lleida per les forces dels comtes de Barcelona i d'Urgell (amb l'ajut del comte de Pallars Juss i del bisbe de Roda) i Fraga (aquesta amb predomini de forces aragoneses), i poc temps desprs, Mequinensa. Ni Tortosa ni Lleida no foren annexades a cap comtat, i des d'aleshores Ramon Berenguer IV fou anomenat marqus de Tortosa i duc de Lleida. El 1153 fou conquerida Siurana i la resta de les muntanyes de Prades, darrer refugi dels sarrans a Catalunya. El 1151 Ramon Berenguer IV aconsegu de Castella, mitjanant el tractat de Tudelln, el reconeixement del dret de conquesta sobre Valncia i Mrcia. En aquestes dates i com a conseqncia de la intervenci i les relacions del comte a Occitnia fou l'autoritzaci de la fundaci de Poblet i la de Valldaura, antecessora de Santes Creus (1150). El comte mor l'estiu del 1162 i fou succet pel seu fill Alfons (I de Catalunya i II d'Arag) en tots els seus estats a vuit anys i mig d'edat. Catalunya La histria La histria Catalunya, centre d'una gran monarquia. A la mort de Ramon Berenguer III de Provena (1166) els seus dominis revertiren a Alfons I. Aquest establ a Provena el seu germ Pere com a comte amb el nom de Ramon Berenguer, el qual renunci el comtat de Cerdanya a favor del germ petit, San. Desprs Alfons torn a Catalunya, on emprengu la conquesta de les conques del Guadalop, el Matarranya i l'Algars. A la mort de Girard II de Rossell, Alfons heret (1172) aquest comtat, i la Vall d'Aran se li sotmet voluntriament. Pel tractat de Cazola (1179), renunci a favor de Castella els drets a la conquesta de Mrcia en canvi de la plena sobirania sobre el Regne de Valncia. Als 9

darrers anys de la vida d'Alfons s'inici l'endmica guerra del comtat d'Urgell, aix com la qesti d'Andorra en passar, per casament, els drets dels Castellb als comtes de Foix, alhora que el comtat de Pallars Juss s'incorporava a la corona per donaci de la seva darrera comtessa Dola de So (1192). Alfons fou succet (1196) a CatalunyaArag per Pere I el Catlic, mentre Provena, Millau, Gavald i Rods i els drets sobre Montpeller passaven a Alfons. El regnat de Pere estigu marcat des del principi per l'heretgia ctara, estesa ja al nord de Catalunya en el regnat precedent. Obligat per Roma, orden (1198) la persecuci dels heretges mentre afavoria alhora llurs caps. La persecuci a Occitnia provoc l'emigraci de burgesos i menestrals a Catalunya, fet que refor l'economia urbana en un moment que el moviment municipalista, afavorit pel rei, estructurava el govern de ciutats i viles. Tanmateix, la situaci econmica de la corona empitjor i Pere hagu de crear un nou impost, el monedatge. El 1209 la comtessa vdua d'Urgell ced vitalciament el comtat al rei Pere, per tal de protegir els drets de la seva filla Aurenbiaix, envers Guerau de Cabrera, que adduia drets sobre el comtat. Aix mateix, els catalans tingueren un paper important en la resistncia occitana a Sim de Montfort, i l'esfor econmic que aquesta ajuda cost a Pere a qui havien anat retent homenatge els comtes occitans en canvi de la seva protecci accentu la crisi monetria. El rei tamb prest suport a Alfons VIII de Castella davant la pressi almohade, i fou decisiva la intervenci catalana a Las Navas de Tolosa (1212) i en la presa d'beda. L'empitjorament del conflicte occit i el fracs reiterat de Pere en intentar una soluci pacfica conduren al desastre de Muret (1213), on el rei trob la mort. Restava com a hereu el seu fill Jaume, infant de 5 anys, que, per designaci papal, rest sota la regncia del comte San. A partir de les corts de Monts de 1217 hom consider que Jaume I iniciava el seu regnat, i per aix li fou concedit l'impost del bovatge. L'any segent San renunci a la regncia. D'altra banda, el 1219 es reprengu la guerra d'Urgell amb Guerau de Cabrera, desprs de l'acabament de les treves pactades a Monts el 1217, fins a la pau de Terrer (1222), i a la vegada s'inici una nova pugna feudal entre Guillem de Montcada i el comte Nun, el qual acud a Jaume I. A l'assemblea de pau i treva de Tortosa del 1225, reunida per tal de pacificar el pas, hom acord una expedici contra Penscola amb carcter de croada, que fracass. El 1227, amb el pretext d'un atac de represlia dels musulmans mallorquins contra naus catalanes la tardor de l'any anterior, fou ja determinada l'empresa de la conquesta de Mallorca. Acabada victoriosament la campanya de Jaume I a l'Urgell, on obten els seus drets sobre Lleida, el 1228 tingu lloc a Tarragona la reuni amb els magnats catalans per a preparar la cort general de Barcelona on s'organitz l'expedici a Mallorca, que sort de Salou, Tarragona i Cambrils pel setembre del 1229. La conquesta de Mallorca fou aviat completada amb les d'Eivissa i Formentera (1235). El 1236, un acord amb Pon de Cabrera resolgu el conflicte d'Urgell. Jaume I decid aleshores iniciar la campanya que condu a la conquesta de la ciutat de Valncia el 1238. El 1241, a la mort sense successi de Nun, els comtats de Rossell i de Cerdanya foren incorporats novament a la corona. La partici dels regnes feta per Jaume I el 1243 entre els seus fills Alfons, Pere i Jaume provoc entre els catalans fortes protestes per la segregaci de Lleida, que obligaren el rei a fixar (a Barcelona el 1244) els lmits de Catalunya de Salses al Cinca. Des del 1249 al 1258 fou establerta pel rei l'organitzaci municipal de Barcelona, mentre (1251) els Usatges esdevingueren l'nic text de dret catal, el 1258 el rei pos en circulaci la moneda de tern, que inaugur un llarg perode d'estabilitat monetria. El 1258, amb el tractat de Corbeil, amb Llus IX de Frana, era fixada la frontera septentrional de Catalunya a les Corberes. A la mort de l'infant Alfons, el rei establ (1262) una definitiva partici dels regnes: Pere rebia Catalunya al sud de l'Albera i els regnes d'Arag i Valncia, i Jaume, les Balears, els comtats de Rossell i de Cerdanya i Montpeller. La revolta dels nobles, encapalats per Ramon Folc V de Cardona, esclat novament davant la convocatria del rei per a l'ajuda a una acci d'Alfons X contra Granada (1273); el 1274, el mateix comte d'Empries i el vescomte de Cardona es deseixiren del rei: Figueres fou cremada i destruda. El rei intent de reunir corts a Lleida, per no fou possible d'arribar a un acord. Els barons es rendiren finalment i, desprs de la revolta dels musulmans de Valncia, ja el 1276, tingu lloc a Barcelona el dramtic episodi del perd d'Hug V d'Empries. El mateix 1276 moria Jaume I. Mentre Rossell i Cerdanya eren separats de Catalunya sota el govern de Jaume II de Mallorca, Pere II de CatalunyaArag, retingut per la revolta dels musulmans valencians, s'enfront aviat amb els catalans en exigirlos l'impost del bovatge sense haver reunit corts ni jurat les constitucions. La resistncia, tant secular com eclesistica, fou superada a partir de l'acord amb els bisbes de Barcelona, de Vic i d'Urgell desprs de la intervenci papal, favorable a Pere (127778). Aquesta fou la causa, juntament amb la disputa per l'herncia del comtat d'Urgell, d'un nou conflicte entre el rei i la noblesa catalana que esclat els anys 12771278 i 1780. Si b participaren tots els membres ms destacats de l'alta noblesa, els revoltats foren 10

venuts. Aix fou resolt definitivament l'estat de subversi quasi permanent d'una part important de la noblesa catalana, cosa que permet la preparaci d'empreses exteriors: expedicions al nord d'frica, a Siclia i a Calbria. El rei Pere, que no reconeixia com a rei el seu germ Jaume de Mallorca, arrib a un acord amb ell (a Perpiny el 1279), pel qual Jaume rebia en feu honrat, sense cap servei, de Pere l'herncia del seu pare. L'enfrontament amb Carles d'Anjou, ajudat pel papa, port a l'excomunicaci de Pere i a la proclamaci del despossement dels seus regnes el 1283. Aquesta situaci oblig finalment el rei a reunir a Barcelona la cort de catalans (128384) en la qual conced les constitucions, importants per a l'estabilitzaci i el progrs del rgim representatiu, i, als barcelonins el Recognoverunt proceres, que perfeccionava el govern municipal. El mateix 1284, en absncia del rei, tingu lloc a Barcelona la revolta popular contra les autoritats reials, el bisbe i l'oligarquia municipal, dirigida per Berenguer Oller, que fou drsticament sufocada per Pere, en retornar a la ciutat. Investit Carles de Valois, fill segon del rei de Frana, dels regnes de Pere el Gran per un legat papal, les connivncies de Jaume de Mallorca amb els francesos motivaren una expedici de Pere a Perpiny. Davant la preparaci per part de Frana d'una croada contra el rei catal i de la imminent invasi del pas a travs del Rossell, Pere el Gran apleg les seves forces al coll de Panissars. El mateix rei de Frana Felip l'Ardit dirig el nombrs exrcit que el 1285 entr a l'Empord i assetj Girona. Encara que la ciutat fou evacuada finalment pel setembre, la greu derrota infligida per Roger de Lloria a l'esquadra francesa davant Roses i la greu malaltia del rei Felip provocaren la retirada francesa, per els croats foren desfets prop del coll de Panissars pels catalans. El rei Pere organitz, per tal de castigar la infidelitat del seu germ Jaume, una expedici per apoderarse de Mallorca, que dirig l'infant Alfons, i que conquer la ciutat vuit dies desprs de la mort del rei (11 de novembre de 1285) a Vilafranca del Peneds. El nou rei Alfons II es trobava amb el gran problema interior de la Uni aragonesa, per, tanmateix, comptava amb la fidelitat dels catalans. Menorca havia estat conquerida el 1287 i repoblada principalment per catalans. A la cort de Monts del 1289 hom acord que les lleis catalanes eren superiors a la voluntat reial, i hom cre un organisme delegat de les corts per recaptar el donatiu votat al rei, que constitu l'embri de la futura generalitat. Les negociacions amb Frana, iniciades el 1286, acabaren en el tractat de Canfranc (1288); tanmateix, la soluci final al conflicte creat per la investidura de Carles de Valois no sembla assolida fins als acords de Brinhlas (1291). A mitjan 1289 s'havien trencat les hostilitats amb Castella a causa de la proclamaci d'Alfons de la Cerda com a sobir d'aquell regne pel rei Alfons, mentre al sud de Catalunya s'havia encs una veritable guerra civil entre els Entena i els Montcada. A mitjan 1291 el rei mor a Barcelona, i la corona catalanoaragonesa pass al seu germ Jaume, rei de Siclia. Jaume II clogu la llarga poca de lluita amb els angevins amb la pau d'Anagni (1295) i la de Caltabellotta (1302); per la primera era concertat el seu matrimoni amb Blanca d'Anjou i alat l'entredit papal sobre CatalunyaArag; Jaume renunci alhora a Siclia i a les Balears, les quals retornaren a Jaume II de Mallorca, i el 1297 Bonifaci VIII investia Jaume II del regne de Crsega i Sardenya. Entre el 1302 i el 1311 es desenvolup en terres de l'imperi Bizant l'epopeia dels catalans contra turcs i grecs, que acab amb l'establiment d'aquells en els ducats d'Atenes i Neoptria. De 1296 a 1304 fou represa la lluita amb Castella, que finalitz amb l'annexi al Regne de Valncia d'una part del de Mrcia. Durant el seu regnat es consolid l'habitud de crear organismes delegats de les corts (1292, 1300, 1323), es crearen rgans d'inquisici contra els oficials reials i d'interpretaci de les lleis (1300), fou establerta la reuni triennal de les corts i fou creat l'estudi general de Lleida (1300), que havia d'esdevenir el centre universitari de la monarquia. En extingirse les dinasties comtals d'Urgell (1314) i d'Empries (1322), Jaume II vincul aquests comtats a la casa reial i cre (1324) el nou comtat de Prades per al menor dels seus fills. El 1311, la Vall d'Aran fou retornada a Jaume II per San de Mallorca, que el mateix any havia succet Jaume II de Mallorca; el 1321, aquest ret homenatge com a vassall al rei Jaume, desprs d'una llarga poca de tensions. La conquesta de Sardenya, amb participaci catalana preponderant, dirigida per l'infant Alfons, tingu lloc en 132324. Tanmateix, en morir San de Mallorca sense fills (1324), Jaume II no reconegu inicialment el nebot d'aquell, Jaume III de Mallorca, com a rei, i arrib a apoderarse de Perpiny (1325); el conflicte es resolgu dos anys desprs. El mateix 1327 mor a Barcelona Jaume II, que fou succet pel seu fill Alfons III, dit el Benigne. La protecci d'Elionor de Castella, segona muller del rei (1329), als seus fills, especialment la concessi d'extensos feus a l'infant Ferran, l'enfront amb el primognit Pere. Als darrers anys del regnat d'Alfons aparegueren les primeres manifestacions de les greus crisis ccliques de subsistncies, seguides d'epidmies, que havien d'assolar el pas a la fi de l'edat mitjana. El 1336 Pere III substitu el difunt rei Alfons. Ben aviat es fu pals l'antagonisme entre el nou rei i el seu cunyat Jaume III de Mallorca. El 1343 es realitz un procs contra 11

Jaume que finalitz amb l'atribuci a Pere, per contumncia, dels estats del rei de Mallorca, i poc temps desprs el rei ocup les Balears. De retorn a Barcelona inici la campanya de Rossell i Cerdanya (juliol del 1343), que finalitz quan Jaume es rend a Pere i li lliur els seus comtats en canvi de la seva vida, la seva integritat personal i la seva llibertat de pres. Mentre les forces mercenries franceses evacuaven el Rossell, el rei Pere entrava a Perpiny, on fou proclamada i jurada solemnement la uni del regne i els comtats a la corona catalanoaragonesa. El 1347 fou ``l'any de la gran fam'', que preced la pesta negra (maig i juny del 1348), durant la qual mor la reina Elionor de Portugal. Del nou matrimoni amb Elionor de Siclia nasqu un fill mascle, Joan (1350), fet que pos fi al problema successori a la vegada que el problema de la Uni havia restat definitivament resolt amb la batalla d'pila (1348). L'aliana amb Vencia contra Gnova dugu a la important batalla naval de Constantinoble (1352). El mateix Pere hagu d'acudir a Sardenya a sufocar la revolta de l'illa atiada pels genovesos; ocupada la vila de l'Alguer desprs d'un llarg setge (1354), fou repoblada totalment de catalans. Al nou esfor que represent per al pas la guerra dels Dos Peres amb Castella, s'afegiren noves fams i epidmies, i un terrible flagell de llagostes assol Catalunya el 1358. Un primer cens molt incomplert (ordenat per les corts de Cervera el 1359 fa pensar que hi havia a Catalunya (inclosa Catalunya del Nord) vora 700 000 h, mentre que el cens de 1365 indica que hi havia una poblaci d'uns 522 000 h, el que suposa un despoblament d'un 25%. El despoblament, que s'accentu en les generacions segents, s la base de la decadncia catalana i don lloc a importants canvis socials, econmics i humans: la muntanya i el sector meridional perderen una gran part de la poblaci i tornaren al bosc i a l'erm. El 1369, amb la batalla de Montiel, finalitz la guerra dels Dos Peres, b que la tensi continu amb el nou rei castell, Enric de Trastmara. D'altra banda, la petita noblesa catalana s'enfront el 1370 a la gran noblesa i arrib a demanar una representaci privativa a les corts, possiblement amb l'acord del rei, que cercava de disminuir el pes dels nobles i els barons. El 1374 l'infant Jaume de Mallorca entr a Catalunya, en un intent de recuperar els estats del seu pare i arrib fins a Barcelona. El continuat esfor bllic fu que el rei demans constantment ajuda econmica a les corts; per, per al pas, delmat per les epidmies, les fams i una quasi ininterrompuda lluita de trenta anys, el sacrifici resultava incomportable. El cens del 1378 don un resultat de 78114 focs (uns 350000 habitants), un 25% menys que el del 1365. A l'Empord tingu lloc una gran revolta (1384), motivada per l'enfrontament del rei amb el comte Joan d'Empries, que finalitz el 1385 amb l'ocupaci de Castell d'Empries i la incorporaci del comtat a la corona. El casament de Sibilla de Forti amb el rei (1377) i la influncia que tingu sobre aquest, provocaren grans tensions entre Pere i els seus fills Joan i Mart, tensions que marcaren els darrers anys del regnat. Mort el rei a Barcelona (gener del 1387), la reina i els seus partidaris foren processats. El nou rei Joan reun a Barcelona una assemblea de telegs que dictamin a favor de Climent VII en la greu qesti del Cisma d'Occident. El 1389 es produ una nova invasi al nord de Catalunya per part dels armanyaguesos manats pel germ del comte d'Armanyac, Bernat, que reivindicaven l'herncia de Jaume de Mallorca, per forces catalanes els contingueren i derrotaren posteriorment. L'agost del 1391 i sota la influncia dels assalts de les jueries andaluses i de Valncia, es produ tamb a Barcelona l'avalot del call, que deriv en una revolta de caire social. Joan I mor anant de caa al bosc de Foix (1396), deixant el pas i la casa reial en una difcil situaci econmica, a la qual havia contribut la seva pssima administraci. Mentre el nou rei, Mart I l'Hum, es traslladava des de Siclia a prendre possessi dels seus nous regnes, hi hagu a Catalunya un intent d'invasi per part del comte Mateu de Foix, que allegava drets a la successi. El rei intent de sanejar el patrimoni reial, en part amb la concessi als municipis d'una part de la seva jurisdicci en canvi d'importants sumes, i el 1401 fou fundada la taula de canvi de Barcelona per tal de fer cara a la crisi financera. Tamb el 1401 era fundat l'Estudi General de Medicina de Barcelona i eren posades les primeres pedres de l'Hospital de la Santa Creu. Durant el govern del rei Mart comen a aguditzarse el problema dels pagesos de remena, i aix motiv una proposta reial que anticipava la soluci del 1486. En la fase final del Cisma d'Occident es trasllad a Catalunya la cort papal d'Aviny. L'expedici que aconsegu la pacificaci de Sardenya amb la victria de Sanluri (1409) fou preparada, en part, a Catalunya, per la mort de Mart el Jove, fill del rei, plantej el problema successori, que no resolgu el nou matrimoni de Mart I amb Margarida de Prades el mateix any: el 1410 moria el rei sense descendncia masculina legtima. Catalunya La histria

12

La histria El comproms de Casp i la nova dinastia dels Trastmara. El governador general de Catalunya convoc a Montblanc un parlament alhora que la generalitat designava dotze prohoms per a la direcci dels afers del pas. El parlament design dotze compromissaris (quatre per bra) per a cercar un acord amb els parlaments dels regnes d'Arag i de Valncia per tal de resoldre el plet successori, i es trasllad a Tortosa. A la reuni de Casp fou elegit rei (juny del 1412) Ferran d'Antequera (comproms de ). Tanmateix, la tensi entre Ferran d'Antequera i Jaume d'Urgell, que tamb havia prets la successi, an augmentant, i aviat esclat el conflicte armat a Arag, que finalitz amb la incorporaci del comtat d'Urgell i el vescomtat d'ger a la corona. Mentrestant, les corts aplegades a Barcelona obtingueren importants concessions: la nullitat de les disposicions reials contrries als usos o actes de cort, la conversi de la generalitat d'organisme financer en instituci cabdal de Catalunya, l'anullaci dels intents d'endegament del problema dels remences; hi fou acordat tamb de fer una compilaci i versi catalana dels Usatges i Constitucions de Catalunya, l's de la llengua catalana en els plets, etc. El 1415 el rei retir definitivament la seva obedincia a l'antipapa Benet XIII i un any ms tard arrib a Barcelona. Mor el mateix any a Igualada i fou succet pel primognit Alfons. Les relacions entre el nou rei i els braos del Principat, especialment el nobiliari, no foren gens cordials: ja des de la primera cort de Barcelona (1416) es plantejaren els problemes de l'extralimitaci del poder reial, de la ingerncia de castellans a la casa reial i a l'administraci, del manteniment de les lleis de la terra i de les reivindicacions dels remences. La generalitat en sort reforada en el seu poder. Aguditzada la crisi de l'economia catalana iniciada el 1420, la cort de Barcelona de 1431 no pogu resoldre els greus problemes (administraci de la justcia, dificultats econmiques, problema remena). La crisi econmica fou l'origen de la tensi creada, ja a partir del 1425 en algunes ciutats, especialment a Barcelona, entre els ciutadans, d'una banda, i els mercaders i altres estaments inferiors, de l'altra, que demanaven una major representaci al govern municipal. A partir del 1433 i, sobretot, del 1438 es produren greus incidents a Barcelona, on ja des d'aleshores es form el partit reivindicatiu anomenat, des de vers el 1450, de la Busca, en oposici al de la classe dominant, anomenat la Biga. La poltica reial, favorable inicialment als nobles davant els remences i a la Biga davant la Busca, a partir del 1445 evolucion vers una actitud oposada. Finalment, si els buscaires moderats foren afavorits en les eleccions a consellers; la Busca aconsegu tamb les seves aspiracions quant a la devaluaci monetria i a la poltica proteccionista. Mort Alfons IV a Npols el 1458, fou succet pel seu germ, rei de Navarra, que ja exercia la lloctinncia de Catalunya des del 1454, en la qual es guany l'animadversi de grans sectors de l'oposici del pas. Catalunya La histria La histria La guerra contra Joan II. L'oposici a Joan II es concret al voltant de la figura de Carles de Viana, fill del primer matrimoni del rei amb Blanca de Navarra. Sense autoritzaci reial, el 1460 Carles desembarc a Barcelona i fou rebut entusisticament per buscaires i bigaires. Joan II, que accept inicialment la situaci, el crid a Lleida i el fu empresonar (1460). La indignaci produda a Catalunya fu que el rei suspengus la cort, per la generalitat, d'acord amb el Consell barcelon, per tal de fer cara a la situaci, cre el Consell del Principat, que convoc parlament per al 8 de gener de 1461. El parlament reclam de Joan II la declaraci de la primogenitura universal a favor de Carles; davant la negativa del rei, el Consell del Principat organitz un exrcit que s'apoder de Fraga. El rei capitul (febrer del 1461), pos en llibertat Carles i el 21 de juny sign la concrdia de Vilafranca, que constitu un triomf de la visi constitucionalista i pactista dels catalans: Carles era reconegut com a primognit i lloctinent perpetu, el rei no podria entrar lliurement al Principat, i hom estructurava el poder a base d'un govern delegat. La mort de Carles a Barcelona el setembre del mateix 1461 compromet la concrdia: efectivament, malgrat que aquesta preveia el seu germanastre Ferran com a successor en les mateixes condicions, l'infant no tenia aleshores encara 10 anys i era sota la tutela de la seva 13

mare Joana Enrquez, que aviat comen a intrigar amb elements de la Busca per tal de provocar l'anullaci de l'acord. El 1462 s'inici la revolta dels remences dirigits per Francesc de Verntallat, amb l'esperana de trobar el suport reial. El Consell del Principat reclut un exrcit per sotmetre els remences, alhora que la reina amb el seu fill Ferran es dirigien a Girona esperant de rebrehi la protecci d'un exrcit francs, d'acord amb el pacte (maig del 1462) d'ajuda militar de Llus XI a Joan. L'exrcit de la generalitat es dirig a Girona, que li obr les portes. Alhora, Joan II s'acost a Barcelona, que assetj fins a l'arribada per mar de les tropes del comte de Pallars (octubre). La generalitat havia ofert el mes d'agost la corona a Enric IV de Castella, que l'accept i hi envi com a lloctinent Juan de Beaumont, per el seu regnat fou inefica i renunci a la corona catalana (juny del 1463), que fou oferta a l'infant Pere de Portugal, nt de Jaume d'Urgell. El nou rei, Pere IV, desembarc a Barcelona el gener del 1464 i aconsegu de trencar el setge a qu era sotmesa Cervera. Tanmateix, caigueren Lleida i altres poblacions i el seu exrcit sofr la greu derrota dels Prats de Rei (febrer del 1465). Les operacions militars continuaren amb xits alterns, per Pere mor a Granollers el 1466. Poc temps desprs Tortosa es retia a Joan II. L'elecci de Renat d'Anjou, comte de Provena, nt de Joan I, com a rei, amb vista a afluixar els lligams de Llus XI amb Joan II, comport la vinguda de Joan, fill de Renat, com a lloctinent seu amb importants reforos militars, amb els quals entr solemnement a Barcelona. Dos mesos desprs inflig una greu derrota a l'infant Ferran. A la mort de Joan (desembre del 1470), fou designat lloctinent el seu fill bastard Joan de Calbria. Per la retirada de les tropes franceses (1471) torn a inclinar la balana a favor de Joan II, i en aquesta siuaci, exhaust el pas, el bisbe de Girona Joan Margarit aconsegu de fer tornar la seva ciutat a l'obedincia de Joan II, seguida per la d'altres poblacions. Aquest dugu a terme dues campanyes simultnies, una contra l'Alt Empord, i una altra contra la regi de Barcelona, ciutat que assetj. El 16 d'octubre de 1472 foren acordades a Pedralbes les condicions de capitulaci, jurades per Joan II, per les quals hom permetia la sortida de Joan de Calbria, era atorgat el perd general, i el rei tornava a jurar les constitucions de Catalunya. Catalunya La histria La histria La difcil recuperaci desprs de la guerra civil. La capitulaci de Pedralbes (17 d'octubre de 1472) no pos fi, tanmateix, a les operacions militars: l'exrcit francs ocupava els comtats de Rossell i de Cerdanya. Joan II reaccion manant una expedici a Perpiny, on entr l'1 de febrer de 1473. Tanmateix, i malgrat la pau de Perpiny. que reconeixia els drets catalans sobre el territori, Perpiny fou represa pels francesos el mar de 1475. Els comtats es mantingueren annexats a Frana des d'aleshores i fins el tractat de Barcelona del 1493. Mentrestant, el perode de les torbacions havia deixat greus problemes socials, econmics i jurdics, que els darrers anys del regnat de Joan II no pogueren solucionar. Per aix, a la mort de Joan II (1479), el nou rei Ferran II (que des del 1474 era rei de Castella pel seu matrimoni amb Isabel, unint aix les dues corones hispniques) fou rebut per les corporacions i els estaments catalans com un messies que havia de resoldre totes les qestions pendents. Les corts de Barcelona de 148081, presidides pels reis, establiren diverses mesures per veure de redrear la situaci, entre les quals, la restituci de bns als qui els posseen el 1462, la confirmaci dels privilegis de Catalunya (constituci de l'Observana), l'establliment de fortes mesures proteccionistes, o la restauraci de la percepci de drets senyorials als qui en tenien abans de 1455. Totes aquestes mesures, beneficiaren i reforaren les classes privilegiades i els productors urbans, per perjudicaren el poble, sobre tot la darrera d'elles, que desencaden la segona guerra dels remences, i que no finalitz sin amb la sentncia de Guadalupe, que suposava la desaparici definitiva de l'adscripci forada a la terra i la desaparici dels mals usos. Tanmateix, la crisi econmica persistia: el camp havia estat devastat, el trfic comercial era escs i forta la penria monetria; l'emigraci es vei agreujada amb la fugida de conversos a conseqncia de la introducci de la inquisici castellana (1487) a Barcelona i, ms tard (1492), per l'expulsi dels jueus, i origin una important sagnia econmica. Vers el 1492, i seguint la tnica de redreament econmic iniciada a Europa alguns anys enrera, l'economia catalana prengu un caire de redreament: recuperaci dels comtats de Rossell i de Cerdanya, introducci de la insaculaci a Barcelona (149398), seguida d'altres poblacions catalanes, que assegurava el 14

poder d'una oligarquia fixada; recuperaci del comer martim mediterrani; estabilitzaci dels preus grcies a la reforma monetria del 1493 (creaci del principat); arrencada de l'activitat industrial (sobretot drapera); lleu augment demogrfic. Recuperaci migrada, tanmateix, perqu de fet Catalunya retorn a l'economia local, i aix precisament en el moment que Castella es llanava alhora a les rutes de Flandes, d'Itlia, d'frica i del Nou Mn, i acabava triomfalment la Reconquesta amb la presa de Granada (1492). Tamb Barcelona havia perdut la seva capitalitat poltica: Ferran II, monarca itinerant, institucionalitz definitivament la lloctinncia de Catalunya, assessorada per la nova audincia reial, a la vegada que el nou consell reial, dit desprs Consell d'Arag, esdevenia l'rgan judicial i poltic de tota la corona catalanoaragonesa. Catalunya La histria La histria Catalunya dins l'Imperi. A la mort de Ferran II (1516), el govern efectiu de la corona catalanoaragonesa pass al seu nt Carles I, que no jur com a comte de Barcelona fins el 1519, a Barcelona, on havia anat a celebrar cort amb els catalans. La seva estada a Barcelona coincid amb la reuni del captol del Tois d'Or, i amb la seva elecci com a emperador, fets que donaren a la ciutat uns mesos de gran esplendor. Tanmateix, la presncia de Carles, que rest a la ciutat fins el 1520, no aport una soluci als dos problemes aleshores ms candents a Catalunya: la defensa de la costa contra la pirateria i la lluita contra les bandositats nobiliries que afectaven tota Catalunya. Aquestes aprofitaren, i per tant fomentaren, el descontentament popular latent, estimulat per l'exemple de les Germanies al Pas Valenci i, desprs, a Mallorca, i desembocaren en aixecaments urbans locals contra abusos senyorials (Cambrils) i municipals a Barcelona, Lleida i Girona, principalment, que foren reprimits rpidament. La fidelitat dels catalans a l'emperador fou de seguida donada com un fet. D'altra banda, la collaboraci entre Catalunya i l'emperador esdevingu recproca en la mesura que la Mediterrnia fou un centre d'operacions important a causa de les guerres amb Frana i amb els turcs: l'activitat de les drassanes persist, intermitentment, segons les necessitats militars de la poltica imperial, independentment, per, de tota iniciativa i interessos locals. A ms, la progressiva vinculaci a castellans del crrec de lloctinent a partir de la regncia del prncep Felip (1543), futur Felip II, dificult l'entesa entre aquests i les autoritats catalanes. Catalunya tend a replegarse en ell mateix, i l'estancament poltic general es vei reforat per les mesures contrareformistes. Per, tot i la prdua de la fora poltica, el territori catal experiment econmicament un procs d'estabilitzaci, si no un lleuger progrs. La poblaci augment una mica; el trfic comercial martim, que no fou prou potent per burlar el monopoli castell de les ndies, es vei compensat pel mercat castell. Aix explica l'evident increment gremial amb el conseqent augment de producci, sobretot txtil. Al camp, la nova estructuraci creada per la sentncia de Guadalupe no havia resolt el problema de la petita noblesa rural, dels pagesos pobres, jornalers, fadristerns o menestrals pobres, que, sobretot des dels anys 1530, cercaren una sortida en el bandolerisme. Catalunya La histria La histria El redreament econmic del darrer ter del s XVI. El darrer ter del s XVI, un nou trfic fu possible la represa d'una part de l'antiga activitat comercial catalana, acompanyada d'un evident redreament cultural. La pau creada a la Mediterrnia desprs de la victria cristiana de Lepant (1571) afavor, al seu torn, la represa de la producci catalana, per s'extengu el bandolerisme. Vers el 1592 ja havia cristallitzat la divisi de Catalunya en els dos grans bndols de nyerros i cadells (nyerro, cadell). Els intents d'invasi francesa al Rossell (159798) acabaren, finalment, amb el tractat de Vervins (1598), que posava fi a la guerra amb Frana. Polticament, es referm la resistncia a les ingerncies del poder central i a la pressi fiscal, i s'aguditzaren els conflictes de competncia entre autoritats 15

reials i catalanes, sovint exterioritzat per simples qestions de cerimonial. Igualment s'accentu el sentiment anticastell, sobretot a causa dels intents de reforma dels ordes religiosos. En definitiva, per, b que el poder poltic s'encarnava cada vegada ms a Castella, el retrament de Catalunya de tota poltica econmica i militar imperial la salv de la gradual decadncia econmica castellana. Catalunya La histria La histria La crisi de les relacions entre Catalunya i la cort. Felip III jur les constitucions a Barcelona el 22 de maig de 1599 i hi celebr cort, de la qual obtingu el considerable donatiu d'1100 000 lliures en canvi de signar els captols i les constitucions relacionats amb el funcionament de la generalitat i l'organitzaci municipal de Barcelona. En el curs del seu regnat no es deixaren d'accentuar les tensions entre els catalans i la cort. En dos punts concrets (impostos i bandolerisme) les friccions es posaren en evidncia. Una srie de factors feien suposar a la corona una Catalunya rica en homes i diners, apta per a una dura poltica fiscal: la recuperaci demogrfica, l'impuls de la producci agrcola, l'increment de la indstria txtil rural, i l'estabilitat monetria des del 1617. L'altre punt de fricci, el bandolerisme, persistia com a notable factor d'inestabilitat de la societat rural catalana en la divisi entre nyerros i cadells, bandositats alimentades per una poblaci pagesa pobra, i per una noblesa rural econmicament feble. Les mesures persecutries dels lloctinents havien donat resultats minsos i transgredien sovint les lleis i les constitucions catalanes. En general, els greuges que rebien les autoritats catalanes eren constants: la provisi de dignitats de Catalunya en favor de no naturals de Catalunya era objecte de protesta el 1612, les diferncies entre monjos de la corona catalanoaragonesa i castellans sovintejaren i Felip III moria en plena disputa entre la generalitat i el lloctinent duc d'Alcal de los Gazules, un dels ms rebutjats. Les relacions poltiques entre la generalitat i el Consell de Cent de Barcelona, d'una banda, i la monarquia, de l'altra, s'enduriren durant el regnat de Felip IV (162165). La poltica imperial que la monarquia mantenia a Europa imposava enormes despeses, per Castella es trobava exhausta, i l'afluncia d'argent americ havia disminut sensiblement. El primer ministre del rei, comteduc d'Olivares, era partidari d'un programa poltic encaminat a obtenir dels regnes no castellans de la corona la mxima contribuci en homes i en diners, i el rei, aconsellat per aquest, reun a cort, a Barcelona, el 1626. La proposta reial de participaci catalana en les guerres exteriors hispniques fou rebutjada amb arguments constitucionals, i els catalans es negaren a concedir el quint, la uni d'armes (participaci catalana en la formaci d'un exrcit reial nic i permanent) i el dret fiscal anomenat excusat. El rei, contrariat, abandon Barcelona. El 1635, Frana declar la guerra a Felip IV; un exrcit reial fou enviat a la frontera francocatalana i s'imposava la mobilitzaci de la noblesa catalana (usatge Princeps namque) (1637), que aquesta rebutj per anticonstitucional. L'establiment d'un exrcit mercenari sobre el pas provoc un fort malestar, molt accentuat entre els camperols, obligats a allotjar soldats amb obligacions superiors a les del dictamen dels jurisconsults catalans (1630), a pagar imposts especials per a les despeses de guerra i a veure's sotmesos als reclutaments. Catalunya La histria La histria La guerra dels Segadors. La caiguda d'pol i Salses en mans dels francesos, accentu la tensi entre la cort i Catalunya, essent president de la generalitat Pau Claris. Encara que la campanya del Rossell acab amb la recuperaci de Salses (1640), el rei, temors de nous atacs francesos, orden que l'exrcit mercenari rests sobre el pas, fet que produ greus incidents. Camperols revoltats contra els teros entraren a Barcelona (el 22 de maig) i posaren en llibertat el diputat Francesc de Tamarit, empresonat per l'autoritat reial, i el 7 de juny de 1640, dia de Corpus, grups de segadors entraven de nou a la ciutat i s'origin un mot (el Corpus de Sang), possiblement 16

amb l'almenys tcita complicitat de les classes populars urbanes. A partir del 7 de juny els esdeveniments es precipitaren. El mot fou seguit d'una autntica revolta social dirigida contra el rgim senyorial catal. Parallelament a l'aixecament popular, Pau Claris acordava (agost del 1640) una aliana polticomilitar amb Frana, amb l'adhesi de la burgesia urbana, descontenta per la pressi fiscal. El setembre de 1640 el rei Felip IV ja ocupava Tortosa, iniciant una durssima repressi contra el baix poble revoltat. La intervenci militar francesa, per, permet als catalans d'obtenir la victria de Montjuc (gener del 1641) contra les tropes castellanes. En el curs de la guerra les tropes franceses tamb provocaren greus conflictes i l'administraci poltica francesa creada Catalunya no sempre respect les constitucions. L'exrcit de Felip IV domin Tortosa, Tarragona i Lleida mentre Frana s'assegurava el Rossell. Barcelona queia en mans de l'exrcit de Felip IV comandat per Joan d'ustria (1652); hom posava fi al conflicte general i les autoritats catalanes restaven novament sota l'obedincia de Felip. Catalunya acabava la guerra conservant les seves institucions i les seves constitucions, per el conflicte entre Frana i Felip IV es resolia amb l'annexi del Rossell, el Conflent i part de la Cerdanya a Frana (tractat dels Pirineus). El 1660 Frana abolia totes les institucions i les constitucions catalanes al Rossell. Les corts catalanes mai no ratificaren l'alienaci territorial. Catalunya La histria La histria Catalunya desprs de la pau dels Pirineus. Publicada la pau dels Pirineus a Barcelona (1660), els catalans sollicitaren de Felip IV el ple restabliment de llurs constitucions per no assoliren que fos retirada de Barcelona la guarnici forastera. D'altra banda, al Rossell les constitucions foren aviat abolides, fet que produ conspiracions gaireb permanents per tal de provocar el retorn dels comtats a llur uni amb Catalunya. Noms la manca d'inters de la cort de Madrid imped la veritable reincorporaci. El govern de Carles II de Castella i de CatalunyaArag assenyal el moment ms baix de la poltica castellana, coincident amb una profunda depressi econmica, mentre que a la perifria peninsular s'inici una lenta recuperaci. La desorientaci del govern de la regent Marianna d'ustria i aquesta inversi del pes especfic del centre i de la perifria foren la causa que, per primer cop, Catalunya mostrs una tendncia a intervenir en la poltica espanyola, que es manifest en l'ajut prestat a Joan Josep d'ustria (166869), fill natural de Felip IV, en el seu primer intent d'aconseguir el poder. Catalunya La histria La histria La recuperaci de la fi del segle XVII. El redreament econmic causat per l'autonomia monetria de Catalunya i l'estabilitzaci s'inici durant el regnat de Carles II i assol una certa consistncia vers el 1680. Aquesta recuperaci econmica es fu sentir tant en el terreny industrial com en el comercial i l'agrcola, i afect no solament Barcelona sin tot Catalunya. La poblaci, delmada per la pesta de 165052, augment lentament durant la segona meitat del s XVII. Les guerres contra Frana de 168384 i de 168997, amb la invasi francesa que comport aquesta darrera (Lliga d'Augsburg), i les revoltes de la ruralia catalana contra els allotjaments militars no deturaren aquest procs ascendent de l'economia catalana. Aquests darrers anys, precisament, Catalunya se sent fora vinculada a la dinastia austraca, especialment davant el problema successori que plantej la mort de Carles II (1700), puix que la continutat de la monarquia plural dels Habsburg tenia com a alternativa la dinastia borbnica, de tradici absolutista i vinculada a Frana, totalment perjudicial, per tant, en principi, als interessos poltics i comercials de Catalunya. Catalunya La histria

17

La histria El canvi de dinastia i la guerra de Successi. Felip V cuit a visitar Catalunya i jur totes les constitucions que li foren presentades, per a la prctica es desmentia aquesta actitud respectuosa. Amb la creaci de la Gran Aliana de la Haia (1701), l'arxiduc Carles d'ustria fou proclamat a Viena (1703) com a hereu legtim de Carles II. Catalunya, atreta per la possibilitat de capgirar la seva incmoda situaci dins la monarquia de Felip V, s'adher a la seva causa en signar el pacte de Gnova. Quan poc temps desprs Carles desembarc a Barcelona, fou proclamat rei amb el nom de Carles III (1705). Catalunya el secund a la guerra de Successi. La proclamaci de Carles com a emperador, en morir el seu germ Josep I (1711), refred l'inters de la Gran Aliana en la seva victria; el rei, per tal de coronarse emperador, abandon Catalunya; dos anys ms tard, aquesta fou lliurada a l'ocupaci per l'exrcit de Felip V. Aquest, desprs de vncer l'obstinada resistncia catalana, especialment a Barcelona (setge de 171314) i a Cardona, abol les constitucions de Catalunya. Catalunya La histria La histria El decret de Nova Planta. La conquesta armada de Catalunya permet a Felip V de subjectar el pas a una nova estructura de govern, fortament centralitzada, segons el model francs. Les ciutats rebels, especialment Barcelona, foren severament castigades. Foren abolides les institucions prpies catalanes i substitudes per organismes creats segons models castellans o francesos. El 1716 fou publicat el text del decret, dit de Nova Planta (decrets de Nova Planta), que regulava la nova situaci de Catalunya. Catalunya La histria La histria La instauraci del rgim borbnic. L'acabament de la guerra de Successi represent la ruptura ms radical en la histria de Catalunya des de la invasi sarrana. El 1714 hi hagu una mutaci de gaireb totes les institucions: el Consell de Cent fou extingit i la generalitat dissolta. El pas fou desarmat, i els castells, enderrocats i hom inici la repressi, que fou particularment dura amb els eclesistics. Les universitats foren suprimides i substitudes per la de Cervera. El decret de Nova Planta (16 de gener de 1716) impos al pas un nou conjunt institucional, amb un capit general com a autoritat suprema, assistit per l'audincia reial, que conjuntament formaven el real acuerdo, i un superintendent general per a les finances que dispos de les rendes de la generalitat, provisionalment de les imposicions municipals, dels bns segrestats per raons poltiques i de la nova contribuci anomenada cadastre. La divisi en vegueries fou substituda per la divisi en 12 corregiments (a ms de la governaci de la Vall d'Aran). Per a l'aplicaci del cadastre, que era alhora personal i sobre els bns, fou fet un cens en 171718 que don 400 000 habitants. El dret civil fou mantingut, per cap rgan no fou previst per a la seva evoluci. A causa de la rigor de la repressi, el 1719, al moment de la guerra contra Frana i Anglaterra, sorg una revolta guerrillera, que es reprodu posteriorment. Catalunya La histria La histria Les transformacions econmiques i socials del segle XVIII. 18

La poltica proteccionista, iniciada en 171718, i la poltica monetria adoptada des del 1726 contriburen a millorar la desastrosa situaci econmica. El tradicional mercat mediterrani fou substitut gradualment pel peninsular, amb aspiracions vers el colonial; la indstria de la llana fou substituda per la del cot, la qualitat, per la quantitat. A la fi del seu regnat, Ferran VI (1758) autoritz una Junta Particular de Comer, que tingu un paper important en l'obertura del comer amb Amrica i amb el Llevant mediterrani, en la millora del port de Barcelona i en la renovaci de l'ensenyament tcnic. El 1760 els diputats de Barcelona a les corts reunides per Carles III reclamaren les ``llibertats'' perdudes el 1714; sis anys desprs, coincidint amb el mot de Squillace, aparegueren pasquins subversius a Barcelona. La implantaci de les quintes el 1773 produ una commoci a tot el pas, especialment a Barcelona, on l'oposici entre el poble i la tropa provoc morts i ferits. L'autoritzaci de comerciar directament amb Amrica concedida el 1778 als ports de Barcelona i dels Alfacs fu que, a la lenta capitalitzaci que hom anava obtenint amb els avenos de l'agricultura, s'afegs la ms rpida acumulaci dels capitals procedents del nou corrent comercial i que s'incrementessin les indstries, especialment la txtil. L'exportaci benefici tamb la indstria del cuir en general, la del vidre i la fabricaci d'aiguardents i d'armes, vestuari i guarniments per a l'exrcit. La poblaci fou avaluada, el 1787, en 814412 habitants, ms del doble que en 171718. L'escassetat de collites del 1788 general a bona part d'Europa don lloc a un notable encariment del pa i d'altres queviures, cosa que provoc un greu avalot a Barcelona, conegut amb el nom de Rebomboris del Pa (28 de febrer i 1 de mar de 1789), fortament reprimida per les autoritats (6 execucions i 90 deportacions). Aquests fets revelen una activitat subversiva i, en part, anticlerical del subproletariat barcelon, alhora que les classes dirigents tenien una certa influncia de la Illustraci. Altrament, al camp, tant els dirigents com el poble es mantingueren en una actitud ms tradicional. Malgrat aix, ja des del 1765 el conflicte de la rabassa morta cre tensions entre propietaris i conreadors, tensions que augmentaren des de la sentncia del 1778, favorable als propietaris, i des del 1793 tingueren lloc actuacions collectives dels rabassaires. Catalunya La histria La histria De la Guerra Gran a la guerra del Francs. La guerra declarada entre la Convenci i la monarquia borbnica d'Espanya tingu aviat com a escenari les terres catalanes frontereres entre ambds estats. Durant uns incidents contrarevolucionaris esdevinguts a l'abril del 1793 a Sant Lloren de Cerdans, els habitants d'aquesta vila demanaren l'ajuda del capit general de Catalunya Ricardos, acci que marc l'inici de l'anomenada guerra Gran. En poc temps hom ocup l'alt Vallespir, l'Alta Cerdanya, i el Conflent, per els francesos recuperaren la Cerdanya i ocuparen Puigcerd. Aquestes campanyes tingueren un gran ress popular, sobretot a Barcelona, i foren objecte d'una profusa literatura patritica en catal, en la qual apareix sovint el clar designi d'obtenir la recuperaci del Rossell i de la Cerdanya. L'exrcit francs, sota el nou comandament del general Dugommier, inici, a l'abril del 1794, una ofensiva i derrot al Vol l'exrcit espanyol. Ocupada tota la Cerdanya, la Jonquera i Sant Lloren de la Muga, els francesos planejaren de convertir Catalunya en repblica o simplement annexarla. Davant el perill, i a causa de la insuficincia de l'exrcit, el nou capit general, comte de La Unin, restabl el sometent. Pel novembre, per, el castell de Figueres es rend sense resistir i Dugommier derrot La Unin a la batalla de Montroig. La gravetat de la situaci fu que es proposs la celebraci a Barcelona d'una assemblea de diputats de tots els corregiments, que organitz un important exrcit de miquelets per tal de dur a terme la contraofensiva. Els francesos, tot i que s'apoderaren encara de Roses (febrer), foren derrotats a Ponts, al Fluvi i a Puigcerd. La pau fou signada a Basilea (juliol del 1795) i els francesos es retiraren al nord de l'Albera. La guerra Gran, per, havia fet que Catalunya s'hagus hagut de valer per ella mateixa i hagus hagut de tornar a practicar l's de les armes. La nova aliana amb la Frana del Directori i la guerra amb Anglaterra donaren lloc, per, a una forta depressi econmica. Per amb la pau del 1802 reprengu el desenvolupament de la indstria, mentre noves ctedres (qumica, botnica, agricultura i mecnica) eren creades per la Junta de Comer. La poltica imperial de Napole motiv una nova entrada d'un exrcit francs a Catalunya el 9 de febrer de 1808 sota el comandament del general Duhesme, que, arribat a Barcelona, ocup per sorpresa la 19

Ciutadella i desprs Montjuc. El castell de Figueres fou ocupat poques setmanes desprs. Proclamat Josep Bonaparte rei d'Espanya a Madrid, per Catalunya s'estengu la insurrecci. Les forces que Duhesme envi per fer cara a la situaci foren derrotades al Bruc (6 de juny) i novament a Martorell i al Bruc (13 i 14 de juny). L'arribada de SaintCyr amb el set cos d'exrcit napolenic comport l'ocupaci de Roses i les derrotes de Cardedeu i de Molins de Rei, i posteriorment la del pont de Goi, prop de Valls (febrer del 1809). Girona caigu (fou ocupada pels francesos desprs d'un setge de 6 mesos i mig) el desembre del mateix 1809, i posteriorment Lleida, Tortosa i Tarragona. Desprs de la presa de Girona el general Augereau fou nomenat per Napole governador general de Catalunya, d'acord amb el decret que segregava la zona de l'esquerra de l'Ebre de la corona de Josep I. Augereau, per tal d'atreure's els catalans, public una amnistia, repatri els presoners i declar el catal llengua oficial. Tanmateix la seva poltica no fou de l'agrat del govern central i aviat fou substitut per Mathieu, que don un gir marcadament centralista a la seva poltica. El nou capit general Lacy millor la situaci militar, que don un tomb amb les derrotes de Napole davant el general angls Wellington i l'esfor que comport la seva campanya a Rssia. A les corts convocades per la Junta Suprema de Cadis (setembre del 1810) assistiren 19 diputats catalans. Mentrestant, Napole annex, de fet, Catalunya a Frana (gener del 1812) i el divid en quatre departaments, establ el rgim civil francs i l'administraci comuna. Les forces napoleniques, per, s'anaren replegant durant el 1813, i el govern fou reprs pels militars. Retornada per Napole la corona espanyola a Ferran VII, els francesos abandonaren el pas el maig del mateix any. L'ocupaci francesa, tanmateix, havia contribut a la presa de conscincia collectiva: n's un exemple significatiu l'obra de Josep Pau Ballot, que redact (el 30 d'agost de 1814) l'epleg a la seva Gramtica i apologia de la llengua catalana. Catalunya La histria La histria La fi de l'antic rgim. Ferran VII, per Catalunya, retorn a la Pennsula Ibrica (22 de mar de 1814). Pel maig abolia la Constituci de Cadis i anullava les reformes liberals dutes a terme, instaurant de nou l'absolutisme de l'Antic Rgim (181420). Aleshores, el liberalisme avan per la via clandestina, en especial entre la burgesia, fabril i comercial, i entre els grups militars. Al camp, per, on predominava una clerecia tradicional, aparegu un moviment absolutista, el reialista, alhora oposat al liberalisme i a la centralitzaci. Desprs del pronunciament de Riego que inici el Trienni Liberal, les tropes liberals, manades per Espoz y Mina, no pogueren aturar els Cent Mil Fills de Sant Llus (abril del 1823), que, enviats per les potncies de la Santa Aliana, restabliren Ferran VII en la totalitat dels seus drets com a monarca absolut. Barcelona fou l'ltima plaa a caure en mans dels francesos (novembre del 1823). Restablert per segona vegada l'absolutisme, el rei persegu els liberals, al mateix temps que feia front als reialistes descontents (els malcontents). Aquests es revoltaren al camp i el nou capit general, comte d'Espanya, s'encarreg de la seva repressi i de la persecuci dels liberals, instaurant un veritable rgim de terror (182732). Malalt el rei, i evolucionant el govern cap a formes moderades de liberalisme, s'inici una poltica d'atansament als liberals i de vigilncia dels voluntaris reialistes, que, des de la mort de Ferran VII, promogueren un nou aixecament, ara en nom del pretendent Carles. Els carlistes constituren la Junta Governadora del Principat, mentre, a les ciutats, burgesia, menestralia i proletariat es decantaven cap al liberalisme. Catalunya La histria La histria La revoluci burgesa. Els liberals catalans reberen malament l'Estatut Reial (abril del 1834), de Martnez de la Rosa, carta atorgada, a mig cam entre l'absolutisme i el constitucionalisme. Aix i el creixement de la insurrecci carlina llan el 20

proletariat urb i la milcia nacional cap a una lnia ms radical (revoluci de juliol de 1835), durant la qual foren cremats un bon nombre de convents. Poc temps desprs, els fets revolucionaris de Barcelona conduren a la formaci de la Junta Auxiliar Consultiva (10 d'agost de 1835), on predominaven els elements radicals del partit progressista, i que es transform en Junta Provisional Superior Governativa del Principat de Catalunya (9 de setembre de 1835), que actu decisivament contra els carlins. Dissolta aquesta Junta, en arribar a Catalunya el nou capit general Espoz y Mina (21 d'octubre de 1835), hom fund una Junta d'Armament per continuar la lluita contra el carlisme. Mort Espoz y Mina, el substitu Ramon de Meer, que afavor decisivament el partit moderat declarant l'estat de setge a Catalunya (4 de setembre de 1837), ocupant militarment Barcelona (14 d'octubre) i desarmant la milcia, de predomini progressista. Meer cre el Consell Superior Central de Catalunya (1 d'agost de 1837) per reduir els carlins, que des dels nuclis muntanyencs dels Pirineus i del Maestrat amenaaven seriosament les viles liberals. A la fi del 1839, els carlins havien deixat d'sser un perill greu a Catalunya. A les eleccions de gener del 1840, els progressistes guanyaren a les provncies de Girona, Lleida i Tarragona i a la ciutat de Barcelona (encara que no a la provncia). Pronunciats els progressistes, i arribat el seu cap, Espartero, al poder, amb crrec de regent, Catalunya visqu una etapa d'aldarulls polticosocials: l'poca de les bullangues. La classe obrera iniciava, aleshores, la seva etapa associacionista. A Catalunya la revoluci industrial s'havia iniciat als volts del 1832 amb l'aparici de les primeres fbriques amb mquines de vapor, i es consolidava en la dcada dels quaranta, donant a Catalunya una estructura social ben diferent de l'agrria que predominava a la resta d'Espanya. La burgesia industrial es convert en classe dominant i hagu de fer cara a les reivindicacions d'una classe obrera naixent. La indstria cotonera, base de la industrialitzaci, era concentrada a la provncia de Barcelona. A partir del 1835 es comen a difondre el socialisme utpic, per mitj del sector progressista i, desprs, democrtic. L'obrerisme, d'altra banda, visqu anys difcils, car noms pogu actuar a la llum pblica en les etapes de predomini del partit progressista (184043 i 185456). Mentrestant, la burgesia industrial s'oposava a la tasca de centralitzaci governativa i a la poltica lliurecanvista propugnada per Espartero. I el 1840 naixia el partit democrtic, que, prenent carcter republic, obtenia audincia en el mn obrer i entre la petita burgesia. El 13 de novembre de 1842 comen a Barcelona un aixecament contra Espartero. Hom organitz la resistncia a travs de juntes populars, suportades per elements del poble (la Patuleia. Tanmateix, Barcelona fou durament bombardejada des de Montjuc (3 de desembre) i ocupada per l'exrcit. L'any segent, per, la revolta contra Espartero reprengu amb fora i es barrej amb l'aixecament Centralista, que s'esdevingu a Catalunya de forma simultnea a altres punts de l'estat espanyol. El moviment centralista (partidari de la creaci d'una junta central represntant de les diferents juntes revolucionries), era enemic del centralisme. Hom aconsegu de fer caure Espartero, l'enderrocament de les muralles de Barcelona i el restabliment de la milcia nacional. Per el nou govern madrileny dissolgu les juntes revolucionries i desarm els milicians: a Barcelona, aquests lluitaren contra els militars (setembre del 1843), en l'eixecament de la Jamnicia, i constituren una Junta Suprema que reclamava un govern democrtic. Finalment, a mitjan novembre, hom posava fi a la resistncia. Catalunya La histria La histria De la reacci moderada a la Repblica. Des del 1843 i fins a la Revoluci del 1868, exceptuant el perode 185456 (el Bienni Progressista), els moderats dominaren la poltica espanyola. El govern assaj de provincianitzar Catalunya, desenvolupant la xarxa administrativa centralista i arraconant el catal. Aquesta poltica centralitzadora provoc el descontentament popular, que cristallitz en la insurrecci 184648 (la guerra dels Matiners). Durant el breu perode en qu els progressistes estigueren al poder (a partir del juliol del 1854), a Catalunya es visqu una rebrotada del problema social (conflicte de les selfactines, vaga general del 1855). Tanmateix, bandejats els progressistes del poder, el juliol del 1856, l'obrerisme hagu de tornar a la clandestinitat. Hi hagu catalans que s'integraren a la poltica madrilenya o optaren per la via del ``pronunciamiento'', com Pi i Margall, Figuerola, Prim. Els intents per destronar la reina Isabel II donaren llur fruit al setembre del 1868. Es formaren a tot Catalunya juntes revolucionries, moltes d'elles de predomini republic. Tanmateix, amb un 21

acte de fora, es constitu a Madrid un govern provisional que orden la desaparici de les juntes revolucionries i el desarmament de les milcies i els voluntaris. Amb les llibertats democrtiques garantides en la constituci del 1869 (la primera amb sufragi universal), l'obrerisme es reconstitu mostrantse favorable al repulicanisme federal fins que, a partir del congrs obrer de Barcelona del 1870, comen a difondre's el pensament anarcosindicalista, de base bakuninista. En aquest congrs es fund la Primera Internacional espanyola, partidria del socialisme collectivista, de l'apoliticisme i del sindicalisme. El federalisme es convert en el corrent ideolgic dominant a Catalunya: propugnava la desaparici de l'estat centralista i la creaci d'una srie de regions federals que coincidien amb les antigues regions histriques de la Pennsula Ibrica. Federals i obreristes refusaren la monarquia d'Amadeu I (187073), i una volta proclamada la Primera Repblica (febrer del 1873) es disposaren a ampliar llurs principis. A Catalunya hom sollicit en diverses ocasions la proclamaci de l'estat federal, l'Estat Catal. Catalunya La histria La histria La Restauraci. Quan el general Pava dissolgu les corts republicanes, el gener del 1874, l'obrerisme retorn a la clandestinitat, mentre el federalisme perdia un bona part de les forces populars que li havien fet costat. Aquesta crisi del federalisme afavor l'aparici de grups especficament catalanistes. Un ampli sector de les classes conservadores evolucion cap al regionalisme; els sectors de la petita burgesia es consagraren a la reivindicaci particularista: el 1882 es creava el Centre Catal, del qual el 1887 se separ un grup socialment ms moderat, dirigit per Guimer, d'on sortiria la Lliga de Catalunya. A partir del 1890 tingueren lloc les grans manifestacions del primer de maig, organitzades per les societats obreres. Les reivindicacions bsiques de l'obrerisme (la jornada de 8 hores) no s'aconseguiren, i el 1893 comen una dura etapa de terrorisme (bombes del Liceu, etc), que port la plana major obrerista al castell de Montjuc, on tingu lloc un dels processos ms ressonants de la histria del treball. Una nova entitat, la Uni Catalanista, celebr a Manresa el seu primer congrs, on hom aprov unes bases, projecte de constituci per a Catalunya (1892). La rebrotada del particularisme es generalitz per tot el pas i una bona part de la clerecia, abandonant el carlisme, s'integrava en el nou corrent. El Centre Nacional Catal, fundat per Prat de la Riba amb els elements disconformes amb l'actitud excessivament platnica i apoltica de la Uni Catalanista, es fusion amb una entitat creada pels membres de les societats econmiques (la Uni Regionalista) per constituir la Lliga Regionalista (1901), que havia de dominar la vida poltica catalana fins a la Dictadura de Primo de Rivera. El renaixement de Catalunya alarm algunes autoritats monrquiques, en connivncia amb les quals pass a Catalunya Alejandro Lerroux, que dirig un moviment de base ciutadana oposat al catalanisme i a l'obrerisme anarcosindicalista. El 1905 es cre Solidaritat Catalana (mplia coalici on figuraren tots els partits de Catalunya excepte el lerrouxista), que fou dirigida per la Lliga Regionalista. La Solidaritat obtingu, a les eleccions del 1907, un victria esclatant, que no pogu aprofitar per les divisions internes en el seu si. Catalunya La histria La histria La Mancomunitat. L'oposici a la guerra del Marroc don lloc a la Setmana Trgica (1909), que provoc una virada de la Lliga cap a posicions ms conservadores. L'estancament de la vida poltica catalana fou superat per l'actuaci d'Enric Prat de la Riba, que propos crear un organisme que represents, almenys administrativament, el conjunt de Catalunya. Prat de la Riba visit Canalejas (1911), aleshores cap del govern, per tal de lliurarli les bases de constituci d'aquest organisme, la Mancomunitat de Catalunya, que uniria totes quatre diputacions provincials. Canalejas fu lleialment costat al projecte a les corts, per circumstncies adverses n'endarreriren 22

l'aprovaci fins a la fi del 1913. El 1914 es constitu la Mancomunitat, amb Prat de la Riba com a president. Durant els anys 191417 la tasca de la Mancomunitat fou ingent: ensenyament, carreteres, xarxa telefnica, acci agrria i ramadera, adopci de les Normes ortogrfiques de l'Institut d'Estudis Catalans als escrits oficials, etc. Durant aquests anys la Lliga Regionalista domin el terreny poltic, especialment a partir del triomf electoral del 1914. Catalunya La histria La histria De la crisi social a la crisi constitucional. Catalunya fou el nucli de la segona gran crisi de la monarquia constitucional (juny del 1917). L'encariment del cost de la vida, d'una banda, i, de l'altra, l'expansi industrial promoguda per la Primera Guerra Mundial, aix com l'exemple de la revoluci russa, estimularen un rpid creixement dels sindicats obrers. Pel juliol l'Assemblea de Parlamentaris reunida a Barcelona propugn una reforma constitucional democrtica i una soluci autonomista al problema catal. La UGT i la CNT secundaren aquest moviment amb una vaga general revolucionria que fou reprimida per l'exrcit. La Lliga, desprs d'haver dirigit el moviment democrtic burgs del 1917, pact amb el rgim que volia reformar, i Camb fou ministre en un govern (1918) de coalici monrquica, presidit per Antoni Maura. Acabada la Primera Guerra Mundial, i fracassada aquesta primera participaci ministerial, la Lliga present a les corts un projecte d'estatut d'autonomia que fou rebutjat per tots els caps de l'oligarquia poltica espanyola. A partir del febrer de 1919 comen un periode de vagues i atem ptats sindicalistes, que provoc un moviment contraterrorista dels patrons, arribantse a l'etapa ms sagnant de les lluites socials a Barcelona. Durant la llarga repressi del governador Martnez Anido, que persegu la CNT, Camb torn a sser ministre (1921) d'un altre govern Maura de coalici. A l'acabament del 1920, la fallida del Banc de Barcelona consum la reculada de la banca catalana davant la forana. La manca d'instruments financers propis per a fer el pas cap a la gran indstria fou un dels principals frens de l'expansi capitalista catalana. La Mancomunitat de Catalunya no aconsegu del govern central un augment dels seus migrats recursos, fet que no imped el desenvolupament d'una important tasca educativa i cultural. La collaboraci de la Lliga amb l'oligarquia central produ, el 1922, l'escissi de la minoria d'Acci Catalana, dirigida per un estol d'intellectuals de prestigi, i el naixement del grup ultranacionalista d'Estat Catal, de Francesc Maci. Catalunya La histria La histria La Dictadura. La burgesia catalana pos les seves esperances en el cop d'estat del capit general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, i hi arrosseg la Lliga Regionalista, confiant que la Dictadura faria net de l'agitaci social i concediria a Catalunya l'estatut d'autonomia que li havien negat els governs constitucionals. La Dictadura (setembre del 1923) restabl l'ordre pblic i dissolgu la CNT. El doble terrorisme desaparegu. La UGT, molt feble a Catalunya, fou tolerada. Les vagues promeses d'autonomia poltica foren oblidades pel cap del govern en ferse crrec del poder. La Mancomunitat fou suprimida (1925), i la seva obra, alterada. Des del 1926 es produ un fet nou en l'ordre polticosocial: la progressiva confluncia de l'oposici obrera i de la catalanista, la direcci de la qual pass de la Lliga de Camb i de Puig i Cadafalch partit cada cop ms dretista als grups nacionalistes i republicans, disposats a dialogar i a negociar amb els anarcosindicalistes. Caiguda la Dictadura, la Lliga entr per tercer cop en l'ltim govern de coalici monrquica, mentre s'organitzava l'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), dirigida per Francesc Maci i Llus Companys. Catalunya La histria 23

La histria La Generalitat. Fou proclamada pacficament la Repblica Catalana a Barcelona, hores abans que el nou rgim s'instaurs a Madrid. Invocant el comproms contret per republicans i socialistes amb els catalanistes en el pacte de Sant Sebasti (1930), el govern de Madrid convenc Maci que redus la Repblica Catalana a un govern regional o Generalitat, fins que les corts constituents aprovessin un estatut d'autonomia. Tot i la part de tributs que l'estat ced el 1932 a la Generalitat, ensems amb el trasps dels serveis d'instrucci, obres pbliques, treball, agricultura, justcia i ordre pblic, el pressupost del nou govern autnom no permetia una poltica efica de reactivaci i transformaci econmica, b que possibilitava una reconstrucci eficient dels serveis pblics i sobretot l'escola. La poesia catalana i, en menor grau, la novella, tingueren una segona i ms cosmopolita renaixena; la publicaci de llibres en catal experiment una forta embranzida. La Repblica tingu la dissort d'sser instaurada al mateix temps de la gran depressi econmica mundial del 1929, i aix qued dificultada la realitzaci del programa republic de reforma social gradual alhora que s'excitava la impacincia de la classe obrera. Aix explica, en part, que els anarquistes ms irreductibles s'emparessin del poder dins la CNT catalana i que s'efectuessin tres intents d'insurrecci. Al novembre del 1933 les dretes assoliren a Espanya un triomf electoral que facilit la reacci d'empresaris i terratinents contra les moderades reformes de la primera etapa republicana. Des d'aleshores, les relacions entre el govern de la Generalitat i el de la Repblica es deterioraren progressivament en seguir governant a Catalunya el centreesquerra, mentre a Madrid governava la dreta. La feblesa del marxisme a Catalunya contrastava amb la seva fora a d'altres nuclis industrialitzats de l'estat i d'Europa. El caire burocrtic i centralista del socialisme espanyol havia contribut al seu fracs entre els obrers de Catalunya. La primera reforma social votada pel parlament catal fou la llei de Contractes de Conreu, que fixava el tipus de renda i garantia la l'accs de l'arrendatari a la propietat de la terra que conreava, per la Lliga va aconseguir que fos anullada. La sentncia i els pressuposts jurdics en qu recolzava minimitzaven l'autonomia de Catalunya i reduen el text de l'Estatut a paper mullat. Les negociacions van continuar per hom temia que a l'octubre segent aconsegus el poder la CEDA, partit centralista i molt conservador, dirigit per Gil Robles, que feia costat als propietaris agraris catalans ms intransigents i propugnava l'anullaci de bona part de l'obra del primer bienni republic. Aix impuls els partits obreristes i les centrals sindicals a superar llurs divisions i a signar el pacte de l' Aliana Obrera. Per noms a Astries es constitu un veritable front obrer. A Catalunya el moviment era prou important per a pressionar damunt l'Esquerra governant a la Generalitat, alhora que li prestava, per, el seu suport enfront de les dretes espanyoles. Per primera vegada la causa de la igualtat social anava clarament lligada a la defensa de l'autonomia catalana. Al principi de l'octubre del 1934 es produ l'alarma entre les esquerres davant l'entrada de tres ministres de la CEDA en un govern presidit pel radical Lerroux. El 5 d'octubre hom declar la vaga general i Companys, president de la Generalitat, i el seu govern improvisaren, amb mitjans insuficients i insegurs, un alament, i proclamaren una repblica federal. La revolta fou fcilment reprimida pel general Batet, que empreson el govern de la Generalitat. Des de l'octubre del 1934 fins al febrer del 1936, Catalunya fou privada del seu Estatut d'Autonomia. Les reformes del perode 193133 foren violades, minimitzades o anullades sota el govern radicalcedista. La victria del front popular a les eleccions (febrer del 1936) obr un turbulent perode prerevolucionari a Madrid i a la meitat sud de l'estat. En comparaci amb l'onada de terrorisme de dreta i d'esquerra que hom patia a Madrid i a altres llocs de l'estat, el clima social i poltic catal era relativament tranquil. La depressi econmica, per, s'agreujava. Des del 1934 afect no sols ja la construcci i la metallrgia catalanes, sin tamb el sector txtil, especialment el ram cotoner. Catalunya La histria La histria La guerra civil de 193639. El 17 de juliol de 1936 s'al l'exrcit del Marroc, i el 18 ho feren tamb moltes altres guarnicions de l'estat 24

espanyol. El 19 es lluit a Barcelona, i les forces obreres venceren, amb l'ajut de la policia, les tropes aixecades. Les organitzacions obreres pujaren per primer cop al poder. La supremacia de la CNT i la FAI fou total. Els anarcosindicalistes renunciaren, per, a instaurar llur dictadura a Catalunya i crearen el Comit Central de Milcies Antifeixistes, amb participaci dels dos partits marxistes i dhuc de l'Esquerra Republicana, encara que la CNT i la FAI hi predominaven. A la darreria del setembre del 1936 s'inici el restabliment de l'estructura estatal republicana, en acceptar els anarquistes de formar part del govern de la Generalitat per tal d'institucionalitzar les conquestes proletries. En canvi de llur incorporaci a l'estructura estatal, els anarquistes assoliren d'institucionalitzar la collectivitzaci de les empreses industrials importants i la participaci dels obrers en la gesti de les altres. Hom intent d'organitzar, per primera vegada al mn, un sistema socialista descentralitzat, evitant, per, la burocratitzaci. El sistema rest deficient, a Catalunya, per manca de la prevista instituci financera suprema. A la resta de l'Espanya republicana no es pogu generalitzar la legislaci collectivitzadora vigent a Catalunya. El 1937 les tensions poltiques foren ms profundes a Catalunya que no a la resta de la zona republicana. El Partit Socialista Unificat de Catalunya resultat de la fusi dels diferents grups marxistes, amb excepci del POUM cresqu rapidssimament; el mateix succe amb la UGT, que el 1937 arrib a superar la CNT en el nombre d'afiliats. El descontentament per l'augment del cost de la vida i pels retrocessos militars republicans contribu a l'enfrontament sagnant del maig del 1937, a Barcelona, entre les masses de la CNT, de la FAI i del POUM, d'un costat, i les forces de la policia estatal, el PSUC i l'ERC, de l'altra. El mot, desautoritzat pels caps cenetistes, cess desprs de tres dies. Quan, poc desprs, el cap de govern, el socialista Largo Caballero, es neg a eliminar el POUM i a limitar el poder de la CNT, es trob en minoria dins el seu consell, i hagu de dimitir juntament amb els ministres de la CNT. El nou govern Negrn obr una etapa de predomini del PC a Valncia i del PSUC a Barcelona. El POUM fou liquidat, i el seu lder, Andreu Nin, fou assassinat. El cost de la vida es quadruplic entre el 1936 i el 1938, mentre els salaris noms augmentaven dues vegades, com a terme mitj. La guerra, de fet, ja abans de la derrota republicana, ofeg gradualment la revoluci. A l'abril del 1938, en una ofensiva, les tropes del general Franco ocuparen Lleida, arribaren al delta de l'Ebre i tallaren les comunicacions terrestres entre Barcelona i Valncia. Des de l'octubre del 1937 el govern Negrn s'havia establert a Barcelona. Entre el juliol i el novembre del 1938 es produ la batalla de l'Ebre, on rest desfet un gran contingent de l'exrcit republic. A la darreria del desembre comen un rpida ofensiva motoritzada de les tropes del general Franco sobre Catalunya, i a mitjan febrer del 1939 arribaren a la frontera francesa. Un decret del 1938 havia abolit l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Catalunya La histria La histria La vida poltica sota el franquisme. Tan bon punt les tropes franquistes ocuparen Catalunya comen una durssima repressi en tots els sentits i que comport milers d'execucions sumries, empresonaments de republicans i nacionalistes en nombre difcil de precisar, i milers d'exiliats, preferentment a Frana i a l'Amrica Llatina. L'afusellament del president Llus Companys (1940) fou sens dubte el cas ms notable d'aquesta repressi de primera hora. Les noves autoritats, amb la collaboraci d'un sector de la burgesia catalana, suprimiren per decret totes les institucions poltiques i culturals catalanes tant pbliques com privades. L's de la llengua catalana fou estrictament prohibit i bandejat de l'ensenyament. Entre els exiliats aviat s'organitzaren nuclis de resistncia, com per exemple el Consell Nacional de Catalunya (1939); d'altra banda es formaren guerrilles antifranquistes a les comarques pirinenques i a les ciutats principals. Les guerriles anaren minvant l'activitat, b que aquesta s'allarg fins el 1960 aproximadament. La Segona Guerra Mundial empitjor molt la situaci dels nombrosos exiliats catalans a l'estat francs i a l'Europa central, els quals hagueren de tornar a fugir, o foren empresonats en camps d'extermini nazis o s'allistaren a les forces de resistncia aliades. A poc a poc a l'interior de Catalunya comenaren a ressorgir cllules d'antics partits i sindicats, en general molt dividits i fragmentats i, no cal dirho, perseguits severament per la policia franquista. Tanmateix, la tibant situaci scioeconmica interior permet xits com la vaga dels tramvies del 1951. Mentrestant, alguns nuclis d'empresaris vinculats a l'antiga 25

Lliga Catalana maldaren per superar una situaci caracteritzada per la desaparici de les organitzacions especficament catalanes i llur assimilaci a les estatals. Aquests febles intents no evitaren que tota l'economia catalana es converts rpidament en subsidiria de l'espanyola i que ambdues es fonguessin. Aquest fet es pales, per exemple, en la banca, que fou absorbida pels grans bancs estatals. Una altra vegada la recuperaci de Catalunya an lligada fonamentalment a la cultura i a la llengua. La poblaci resist fora b els programes de castellanitzaci radical, la repressi cultural i dhuc l'arribada de noves masses d'immigrants castellanoparlants. Solament els nuclis collaboracionistes es castellanitzaren voluntriament. Tanmateix, la recuperaci cultural transcorregu sobretot al marge dels organismes pblics o oficials. Hom fu cursets semiclandestins d'iniciaci i de perfeccionament de la llengua catalana. Cresqu el nombre de llibres en catal, sobretot traduccions de clssics universals. A partir dels anys cinquanta i especialment dels seixanta nasqueren o reaparegueren diverses institucions culturals, com mnium Cultural (1961), que molt sovint s'hagueren d'aixoplugar en centres i entitats catlics per tal de poder resistir la repressi oficial . Els premis literaris tamb fomentaren el conreu literari i aglutinaren els escriptors. El fenomen de la Nova Can popularitz aquesta recuperaci fins a convertirse en una de les vies reivindicatives populars. Aquest redreament fet a empentes i rodolons fou sistemticament obstaculitzat per una implacable persecuci governamental, que reprimia tant les llibertats democrtiques com les expressions culturals catalanes. Els fets del Palau (1960) i l'afer Galinsoga (1959) palesaren el grau de la resistncia nacionalista i la brutalitat repressiva de les autoritats. La depressi econmica dels anys quaranta i cinquanta don pas a una expansi entre el 1960 i el 1973 a remolc de la prosperitat europea. El creixement anrquic de l'economia es reflect en l'estructura social (arribada de centenars de milers d'immigrants) i urbana de determinats sectors de Catalunya. Entre el 1962 i el 1964 hi hagu una revifalla dels sindicats clandestins, que rellanaren el moviment obrer; la uni entre cristians i comunistes origin el naixement de Comissions Obreres a Catalunya (1964). A la dcada dels anys seixanta comenaren a quallar alguns esforos unitaris entre les forces poltiques catalanes. Aix, el 1966 fou creat el Sindicat Democrtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), protagonista de la Caputxinada. Pocs mesos desprs naixia la Taula Rodona, primer organisme unitari de les forces poltiques. A la fi del 1960 fou creada la Comissi Coordinadora de les Forces Poltiques de Catalunya, i el 1970 sorg l'Assemblea Permanent d'Intellectuals, Professionals i Artistes de Catalunya. El 1971 nombrosos partits poltics i forces socials i sindicals fundaren l'Assemblea de Catalunya, que el 1973 absorb la Taula Rodona. El 1976 fou creada Coordinacin Democrtica, que connectava tots els organismes unitaris democrtics d'arreu de l'estat, compresos els catalans. Catalunya La histria La histria De la transici a l'actualitat. La mort del general Franco (novembre del 1975) permet un tomb en el panorama poltic catal. Tot i que el primer govern de la monarquia mantingu una actitud repressiva, la vida poltica salt al carrer i fu palesa la profunda crisi econmica, poltica i social en qu agonitzava el franquisme. Al desembre del 1975 onze partits catalans formaren el Consell de Forces Poltiques de Catalunya. Jordi Pujol (CDC), en nom de tota l'oposici catalana, form part de la Comissi dels Nou, d'mbit estatal, que entaul converses amb el president del govern espanyol A.Surez. Aquest intentava d'aigualir altra vegada les reivindicacions nacionalistes, mentre que el Consell i l'Assemblea exigien un poder poltic i legislatiu com el que tenia Catalunya el 1932. El fracs d'aquestes negociacions don pas al president Josep Tarradellas per a crear al febrer del 1977 un rgan consultiu i assolir el protagonisme de les negociacions amb Madrid, malgrat les reserves d'alguns partits nacionalistes. Tot plegat permet la reconquesta de noves parcelles culturals i poltiques, que sovint encara es confonien. L'aparici el 1976 del primer diari en catal de la postguerra (Avui) assenyal un dels moments lgids d'aquest moviment cultural. Al mateix temps, a les grans ciutats augment la sensibilitzaci davant els greus problemes urbanstics, ecolgics i de qualitat de la vida. Al llarg dels anys 197677 fou celebrat amb gran xit el Congrs de Cultura Catalana que analitz l'estat de la cultura catalana i absorb l'Assemblea d'Intellectuals. D'altra banda, pel juny del 1977 foren celebrades les primeres eleccions generals on 26

participaren els partits poltics recentment legalitzats (alguns, com ERC, no foren legalitzats fins ms tard). A Catalunya obtingueren majoria els partits d'esquerra i els nacionalistes. Tots ells eren autonomistes, b que en grau i estratgia diferents. La nova classe poltica dirigent de seguit defens les aspiracions catalanes basades en el programa de l'Assemblea de Catalunya. Una gegantina manifestaci a Barcelona, l'11 de setembre de 1977, subratll el suport popular a aquest programa. A partir de les eleccions generals (1977) la lluita poltica se centr en la recuperaci de la Generalitat com a instituci de govern i de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Diputats i senadors es constituren en Assemblea de Parlamentaris que a travs d'una comissi permanent engeg les negociacions amb el govern central. Reconeguda finalment per tots la legitimitat del president Tarradellas, que no torn a Barcelona fins l'octubre enmig de l'entusiasme popular, el govern decret al setembre el restabliment de la Generalitat de Catalunya amb carcter provisional fins a l'aprovaci d'un nou Estatut i sota la presidncia de Josep Tarradellas. Poc desprs comenaren els traspassos de competncies de l'administraci central a la preautonmica. L'estiu del 1978 comenaren a Sau els treballs per a redactar un projecte d'estatut nou, diferent del del 1932. Aprovat per l'Assemblea de Parlamentaris, per les Corts Generals i pel poble catal en referndum l'octubre del 1979, l'Estatut resultant, sensiblement retallat en comparaci al projecte de Sau, entr en vigor al desembre del mateix any. Al mar del 1980 foren celebrades les primeres eleccions autonmiques de la postguerra. Els nacionalistes de la coalici Convergncia i Uni (CiU) assoliren la majoria relativa, per un pacte parlamentari entre CiU, CCUCD i ERC don suport a un govern monocolor de CiU presidit per Jordi Pujol. Les eleccions autonmiques del 1984, del 1988 i del 1992 tornaren a donar el primer lloc a CiU, aquest cop amb majoria absoluta. La prdua de la majoria absoluta del PSOE en les eleccions generals del 1993 assenyal l'inici d'un canvi de relaci entre el govern central i el de Catalunya. El suport parlamentari a un PSOE desprestigiat que assegurs l'estabilitat necessria per a governar noms podia procedir de CiU, per tal com els dos grans partits estatals de l'oposici havien optat per una estratgia d'erosi. CiU decid, sense entrar en un govern de coalici, donar suport extern al PSOE. D'aquesta manera el govern catal obtenia una notable acceleraci de traspassos de competncies pendents (especialment el desplegament de la policia autonmica) i la cessi del 15% de l'IRPF. D'altra banda, Catalunya no fou aliena a l'onada de presumptes casos de corrupci ocorreguts durant aquest perode a tot l'estat. Aix, el 1994 les acusacions al conseller J.M.Culell en provocaren la dimissi, si b desprs qued demostrada la manca de proves, i el 1994 el financer Javier de la Rosa fou processat per frau. Les eleccions autonmiques del novembre del 1995 donaren un nou tombant a la situaci poltica catalana per la prdua de majoria absoluta de CiU al Parlament. Jordi Pujol i CiU continuaren governant en solitari a l'espera de l'evoluci posterior a les eleccions generals anticipades del mar del 1996, per a establir pactes de govern. El PP guany les eleccions i, desprs de llargues negociacions, CiU don suport al PP i a Jos Mara Aznar. Tot i que al setembre del 1996 Aleix VidalQuadras deix la presidncia del PP catal, A.Fernndez Daz, que el substitu, es mostr molt crtic davant la possibilitat de reforma de la llei de Normalitzaci Lingstica. Pel que fa al PSC, Raimon Obiols abandon el crrec de primer secretari, que pass a mans de Narcs Serra. Iniciativa per Catalunya (formaci que hered el capital poltica del PSUC), pat una greu crisi interna que provoc la sortida dels partidaris d'una unitat ideolgica i d'acci amb Izquierda Unida (l'antic soci electoral a nivell estatal d'Iniciativa). Dins ERC augment la crisi interna, que desemboc a l'octubre del 1996 en la sortida d'ngel Colom i Pilar Rahola, els quals crearen el Partit per la Independncia (PI). En 1997, els governs catal i espanyol arribaren a un acord per al trasps de competncies de l'INEM, segons el qual la Generalitat de Catalunya passava a controlar el seguiment dels desocupats i adquiria la responsabilitat de la formaci i les subvencions. El 30 de desembre del 1997, el Parlament de Catalunya aprob la nova Llei de Poltica Lingstica que aport canvis en sectors com el del mn del dret, de l'etiquetatge o del cinema. 1 25

27